No dono l’abast, els ho ben prometo! Ara hem sabut que quan tu reps les conseqüències d’una teva, i ben teva, mala pràctica política o judicial―que t’ha donat molt bons resultats mentre ha jugat a favor teu― i resulta que t’enxampen i se’t veu el llautó, aleshores ets víctima d’una conspiració!  Mira per on, he fet un rodolí…

I a sobre, tens la santa barra de dir que el culpable de les teves accions és de qui les descobreix! Claro, per ficar-se on no el demanen… Diguin-me curta de gambals, però a mi em sembla que el que compta és el que s’ha fet, a banda de com s’ha sabut… És com si em diguessin que quan enverinen a algú, el culpable és el Poirot de torn que troba el got on s’ha fet la barreja de l’arsènic i no qui ha subministrat el verí…

Per què mai els nostres poders fàctics poden reconèixer que l’han “cagada” ―i perdonin l’expressió― i quan els atrapen mai la “merda” és allò que sembla… ? I perdonin, també, que m’hagi llevat tan escatològica.

Ells no són culpables de res, ans el contrari,  en són les víctimes més desvalgudes que hi pugui haver sobre la capa de la Terra, perquè ja sabem que: ‹‹nosaltres no hem fet res, senyu! ››

Per què, aquests mateixos, quan descobreixen accions similars en altri, demanen que vagin de dret a l’infern i que els caigui al damunt la maledicció de les set plagues d’Egipte, i quan són ells que les cometen, tots som uns ignorants que no entenem que han fet el que han fet pel nostre bé?

Que ja deia el meu Eusebio que ‹‹de teves a meves, n’hi van unes quantes››, oi, Jorge i Daniel?  Pues, això, apliquin-se el cuentu… I deixin-nos tranquils als altres, que ja som grandets i no se’ns pot fer combregar amb rodes de molí tan fàcilment… Encara que ningú no dimitirà, oi, Jorge i Daniel? Sí, claro, ja m’ho temia…

Ah! I que Déu ens deslliuri dels que ens han de salvar del frau… que aquesta és l’altra! O la mateixa…