Ai, caram, ara se’n diuen així!

Al tercer segona n’hi vivia una, fins que fa uns anys se’n va anar a una residència. Es veu que se li va morir el pagano ja m’entenen ―i no ho dic amb despreci perquè era tot un senyor.

I ella també era una dama, cada dia a les onze del matí anava a la peluquería, feia molt de goig. A les quatre, havent dinat, arribava un ram de flors i una capsa de bombons ―que li portaven un noiet a qui sembla que convidava a prendre cafè i no sortia del pis fins ben passada una bona estona…―, i a dos quarts de vuit del vespre arribava “ell”.

Sí, ja saben de què i de qui parlo, oi? Doncs, de l’altra, de la que tota la vida se n’ha dit la querida. Jo no sé massa perquè li han canviat el nom. Amb el que teníem ens hi enteníem la mar de bé!

Però, ara, noi, sembla ser que ja no se’n diu així. El rei té el galliner ben esvalotat, i tot perquè en lloc d’una querida, es veu que té “una amiga entranyable”.

Però, dic jo, si l’amiga entranyable” serveix pel mateix que la querida, quines ganes d’embolicar la troca, no els sembla? Al pa, pa i al vi, vi, que deia el meu Eusebio.

Perquè ara, jo què haig de dir que és la Trini? M’ha prohibit que li digui “amiga”, no vol que la confonguin amb una d’aquelles.

Però  ―em pregunto jo―, no puc pas dir que és la meva querida, oi?  I per més que li insisteixo que si no li dic entranyable, no passa res, ella diu que no vol arriscar-se, perquè una comença sent “amiga” i s’acaba convertint en “entranyable” o altres coses pitjors… i ella, ni farta de vi, no ho vol! Que ella és molt honrada i patatim-patatam… I, ben pensat, no li falta raó…