Sincerament, quan sento que “tot anirà bé”, em venen calfreds. I sincerament, també, no entenc a què es refereix aquest “tot anirà bé” esbombat a bombo i plateret en tots els missatges que ens arriben per  les pantalles i les ones… Volen dir que la pandèmia s’acabarà? Sí, segurament, quan hi hagi una vacuna i fins que siguem a les portes d’un altre virus que ens farà la punyeta, altre cop. Però aquest  període de temps del “tot anirà bé” serà, en tot cas, únicament sanitàriament parlant, perquè: què més anirà bé?, si ja en aquests moments res hi va, de bé, i el futur és més negre que el forat d’una mina de carbó…

Sí, ja sé que s’ha de tenir esperança i s’ha de mirar cap al futur amb optimisme. Però, aquí, altra vegada, em demano i pregunto als veïns de la meva escala ―que són els que tinc més a prop― de quin futur parlen? Del futur que no veuran els morts víctimes del virus? Del futur que els ve a sobre a tots els que han perdut la feina? Del futur que tindran les famílies i les persones afectades per les conseqüències del confinament?

I encara, almenys per a mi, hi ha una qüestió més important i que m’amoïna força: estem parlant del futur en el qual, farem exactament el que havíem fet fins abans del coronavirus? És a dir: enriquir més els que ja ho eren, de rics; empobrir més els que ja les passaven magres; agafar avions a tort i a dret per anar a l’altra punta de món a fer  fotografies per poder ensenyar als companys de feina ―sí encara en tenim, de feina, vull dir… ―; acomiadar a sanitaris perquè s’hauran de fer retallades per augmentar el pressupost de l’exèrcit i de la monarquia que no foten brot ―i perdonin l’expressió― i que s’ha tornat a demostrar que són absolutament prescindibles. Ah! i, sobretot,  continuar pagant sous impossibles als que xuten una pilota. A banda, és clar d’altres bestieses i bajanades que ja ens tornaran a semblar indispensables per a la nostra felicitat. Això i així és com “tot anirà bé”? Això i així és com volen que vagi, de bé, tot?

I és que, com deia el meu Eusebio, al el sia, “«Els homes tenen memòria de llebre que es perd corrent», doncs això: quan trigarem a esvair el record del que hem passat  i estarem fent la cursa de sempre?  I és que per «aprendre cal entendre», i de ganes d’anar a escola, no crec que en tinguin gaires, els que ens manen, un cop passi aquesta pandèmia. Més aviat veig que faran com llebres fugint cames ajudeu-me, tan bon punt s’acabin les rodes de premsa que es veuen obligats de fer.

Ah, i per cert, tot allò que ara ens diuen que ja tindrem temps d’analitzar més endavant, també s’haurà evaporat, haurà desaparegut com la nostra memòria de llebre, molt em temo! I si no ja ho veuran…