Des que al meu Eusebio li van haver de tallar una cama, que els hospitals no em fan cap gràcia; què volen que els digui?

El meu pobre home va entrar amb la cama arrossegant i va sortir-ne a peu coix. Claro que li havia passat un tramvia per sobre i van dir que era pel seu bé; però em vaig quedar amb l’angúnia que no havien fet tot el possible per no haver-la de perdre, la cama.

Aquests dies han ingressat la Trini; un atac de gota; amb les fartaneres que es fa d’ençà que li va tocar la rifa, no és d’estranyar! Doncs ¿saben que, tant sí com no, li han tret la pendis? Sí, tal com ho senten!

La noia que li va fer els papers quan va ingressar ―va resultar ser la neboda de la que ven olis i sabons al número nou― ja ens va avisar, d’estranquis, que alguna cosa li traurien, perquè si no l’hospital no cobra del seguro. Ens vam posar a riure, “coses de joventut”, vam pensar… Però, no, no, van anar de dret, bisturí a la panxa i tros fora!

Claro que ens van dir que era pel bé de la meva amiga, igual que amb el meu Eusebio! Li van explicar que d’aquest modo, quan anés als viatges dels vells, ja no s’hauria de preocupar per si li agafava un atac de pendis. “Pràctic”, vaig pensar, perquè, vist així, tenen tota la raó.

És per això que ara m’he posat a la llista d’espera perquè me la treguin a mi. I és que la Trini no em vol convidar de viatge si encara tinc la pendis, no vol sustos… I jo, les Canàries, no me les vull perdre per res del món! Claro que quan em toqui, potser ja estaré fent malves…