Article publicat el divendres, 3 d’agost de 2012 a EL PUNT AVUI

S’ha tornat a posar d’actualitat la qüestió de l’avortament i, per tant, la del dret a la vida.

Hi ha moltes persones que diuen que el dret a la vida és un dret suprem. Ho acostumen a dir gent que invoquen la fe, però també d’altres que no.  Avui dia, això que la vida és el màxim valor es diu molt sovint.

Si fos veritat, hauríem de considerar que totes aquelles persones que han donat la vida per una causa justa serien uns criminals o, si més no, uns perfectes ignorants. I, en canvi, tots ells mereixen la nostra més gran admiració. I d’aquells que inviten o han invitat a morir per un ideal, no tots mereixen la nostra admiració, però sovint no se’ls pot negar que tinguin raó.

Podríem posar molts exemples, però només en posaré uns que trobo significatius perquè són molt dispars entre si.

Dels que han donat la vida, un d’ells és el d’Ignasi d’Antioquia, quan, camí del martiri, testimonia la seva decisió amb aquestes paraules poètiques, carregades de dramatisme i joia al mateix temps: Fromentum Christi sum, dentibus bestiarum molar ut panis Christi fidelis inveniatur (Sóc forment [blat] del Crist, cal que em molguin les dents de les feres per poder esdevenir pa fidel del Crist).

I entre els discursos que inviten a donar la vida, per cert força diferents de l’anterior, trobem, per exemple, els de la Dolores Ibarruri (o Pasionaria), quan  clamava: “Más vale morir de pie que vivir arrodillados”; o els del llibre Do it de Jerry Rubin, líder dels joves contestataris dels seixanta als USA: “la joventut americana està cercant una raó per morir. Només quan hi ha una raó per morir hi ha una raó per viure. I l’Amèrika [escrita en k expressament] no ens dóna ni una raó per morir ni una raó per viure” .

A més, si la vida fos un bé suprem, a banda dels qui hem esmentat, també serien criminals tots aquells que s’han vist obligats a matar en defensa pròpia. I, no parlant només de casos excepcionals, també serien criminals tots aquells que fan el testament vital (o Document de Voluntats Anticipades), per assegurar-se que no se’ls mantindrà forçosament en vida, quan estiguin en unes condicions de salut que ells considerarien degradants.

Trobaríem mils d’exemples que ens manifestarien que la vida no és un valor suprem. Però, a més a més d’això, aquests exemples ens diuen una altra cosa molt important, i és que, en certs casos, el gran principi ètic, segons el qual el fi no justifica els mitjans, pot tenir la seves excepcions. Posem-ne un exemple molt clar: el cas d’un guarda de seguretat d’aquests que hi ha en escoles dels USA, el qual, per salvar criatures, es veu obligat a tirar contra un pertorbat que hi ha entrat i està fent una massacre. Aquest guarda usa un mitjà, habitualment il·lícit (tirar contra el pertorbat), per un fi totalment lícit (salvar criatures). És un clar exemple en què, excepcionalment el fi justifica els mitjans, i per això tothom hi està d’acord. Aquesta qüestió, la del fi i els mitjans, també es presenta en l’assumpte de l’avortament.

Però, tornant al tema inicial, ¿què passa amb això del dret a la vida que s’invoca sempre que es parla de l’avortament? El que passa és que potser el valor de la vida no és un valor tan suprem com es diu. Penso que no es pot considerar suprem quan, per damunt d’ell n’apareix un altre, que és el valor de la dignitat de la persona humana  (Encara que crec que dir persona humana és una redundància, ho dic així per respecte als qui creuen que hi ha altres persones).

En efecte, el valor de la persona sí que és un valor molt gran. No sé si suprem o no perquè això no sé ben bé com es mesura, però sí molt gran. I és perquè ser persona vol dir ser capaç de pensar i estimar, de ser conscient i, a més, significa ser un ésser únic i irrepetible; i no sé quantes coses més -segons diuen els entesos.

Doncs bé, crec que és perquè el valor de la persona és superior al de la vida, que hi ha persones que –com hem recordat- donen la vida per la fidelitat als seus principis, i també aquelles altres que fan manifestacions com les que hem exposat.

Ara bé, el fet que el valor de la persona sigui tan gran, quin paper juga en el cas de l’avortament? Doncs, el següent: quan es presenta la necessitat –sempre conflictiva i dolorosa- d’un avortament, el dilema que s’estableix no crec que sigui sobretot el de si és lícit o no interrompre una vida que s’està gestant. Em sembla que el conflicte s’estableix entre dues sorts: entre la sort d’una persona en potència (que encara no és capaç de ser conscient, pensar i estimar: l’embrió o fetus); i la sort d’una persona en acte (la gestant).

Quan la personalitat de la gestant (i en alguns casos també la d’altres persones de l’entorn) ha de quedar molt afectada, sembla lògic que es tingui més en consideració la seva sort que la d’una persona que encara no és tal, sinó que només està en camí de ser-ho.

I quan hi ha el problema de la mala formació de la persona en fase de gestació, el gran drama que el seu naixement significarà per ella mateixa, els progenitors i l’entorn també justifica l’avortament.

Per contra i anant a l’altre cantó, el dels que són favorables a l’avortament, sovint s’invoca com a raó màxima el dret de la dona a disposar lliurement del seu cos. Doncs, em sembla que aquesta raó, per important que sigui, presa però com a única, no és suficient, perquè amb ella sola es podria avortar sense que es tractés d’una circumstància greu. I perquè es pugui fer una excepció del principi que el fi no justifica els mitjans (com es fa en l’avortament), hi ha d’haver una raó de molta gravetat per part de la gestant.

Crec, doncs, que l’última raó que justifica un avortament és la consideració que mereixen les persones afectades.

Jordi Vila-Abadal i Vilaplana (Metge, psiquiatre i exmonjo de Montserrat)