Segon Premi XVIII Concurs de Narrativa Literària Mercè Rodoreda- Molins de Rei, 2008. Publicat dins “Bellesa de l’inútil i altres narracions”- Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

–          Com es diu, si us plau?- li va preguntar el conserge, des de darrere el taulell, sense aixecar els ulls del diari.

–          Cristina Escarp Calí…el meu marit és el senyor…-

–          El seu carnet..?- la va interrompre el conserge.

–          Sóc funcionària de carrera, no li haig de donar res jo, si de cas serà vostè qui em doni el passi per veure el director general.

El Sr. Rosales, portava en el càrrec de conserge del Departament d’Afers Incívics i Conflictes en curs, des que havia acabat fusteria a l’Escola Industrial, i d’això ja feia unes quantes dècades. Des d’aleshores, sempre era la mateixa rutina, ell demanava el carnet i el visitant li donava. Alguna vegada es trobava que l’havien perdut i aleshores ell, tot fent-se l’amable, deixava que n’hi mostressis qualsevol altre que pogués identificar el nou vingut. De rutina, també, escrivia les dades en un llibre de registre de visitants, li tornava el carnet, i finalment, el deixava entrar un cop havia esbrinat on anava.

I ara, la Sra. Cristina Escarp Calí, funcionària de carrera –segons ella– no només es negava a identificar-se sinó que li manava el que havia de fer. Això, per descomptat li semblava, al Sr. Rosales, que no podia ser. Se’n va voler assegurar, però, i d’un calaix va treure un full rebregat, que en el seu encapçalament hi posava Sindicat de porters, conserges i càrrecs de servei. Va posar-lo sobre el taulell i digué:

–          Miri, senyora, aquí hi tinc apuntades les funcions del bon conserge, i la primera és demanar i comprovar el carnet del visitant. O sigui, que si és tan amable….

–          Sóc funcionària de carrera, ja li he dit- va repetir-li la Sra. Cristina Escarp Calí, mantenint aquell posat tan digne que tenen les persones que han estat ofeses per un subaltern, però que no volen que se’ls noti.

–          Molt bé, com vulgui, -va contestar-li el Sr. Rosales, sense immutar-se – si es vol esperar aquí, avisaré la secretària del director general.

La presumpta funcionària de carrera va fer un sospir de satisfacció. S’havia fet justícia, va pensar. Ella no tenia perquè ensenyar cap credencial pel simple fet  que ara l’haguessin traslladat de departament. Només faltaria! La presumpte funcionària va mirar al seu voltant i va veure una butaca en un raconet de l’entrada, al costat d’una planta, i s’hi va acostar. El Sr. Rosales la veia perfectament des del taulell i per tant la podria avisar tan bon punt hagués d’entrar. 

Quan havien passat tretze minuts, la presumpta funcionària que vigilava el rellotge amb atenció –de fet no tenia res més a fer –  es va adonar que el conserge no havia mogut un dit i es va aixecar i s’hi va acostar.

–     Ja fa més de deu minuts que m’espero, suposo que no s’ha oblidat

       d’anunciar la meva presència al director general, oi? – va dir-li amb un to    que volia ser amable.

–          Ah, perdoni! Encara és aquí?…. No es preocupi que així que pugui aviso a la secretària del director … – li va contestar el Sr. Rosales, sense contorbar-se.

La presumpta se’n va tornar a seure. De sobre la tauleta raconera, va agafar una revista, La Funció Pública es deia. La va començar a fullejar. Era soporífera, però era millor allò que mirar el sostre. Què més podia fer? Ah, sí, podia trucar al seu marit i explicar-li el que li estava succeint. De ben segur que tan bon punt ho sabés li faltaria temps per venir a fer-li costat. Era tan bon home, en Tomàs! I a més ell l’adorava. És clar que això no era d’estranyar, ella havia representat un raig de sol en la seva vida, una mica grisa fins que es van casar.  Va marcar, però li va saltar el contestador. Com podia ser? Ell sempre tenia el mòbil encès per si ella el trucava. Va comprovar en el llistat de l’agenda que no s’hagués equivocat. No ho podia entendre. D’acord que ella li havia dit que anés a recollir, sens falta, un sofà a Muebles La Fábrica que tenia encarregat i que s’havia d’anar a buscar abans del migdia. Ell havia demanat festa a la feina – a compte d’un dia de vacances-  per poder-s’hi arribar, però, en cap cas tenia perquè apagar el mòbil! I si ella el necessitava, com estava passant en aquell precís instant? Capficada com estava amb aquest imprevist no es va adonar que el conserge que l’havia atès ja no era al taulell i que n’hi havia un altre. S’hi va apropar i va dir al nou:

–          Sóc funcionària de carrera i vull veure el director general…-

–          Deixi’m el seu carnet, si us plau…-

–          Ja he dit al seu company que jo no haig de mostrar-los res, que només m’han d’anunciar i deixar-me passar…- li va contestar començant a alterar-se un xic.

–          Ah, si ho ha dit al meu company, doncs, s’haurà d’esperar que torni, ha anat a esmorzar.

La presumpta funcionària va fer un intent de protesta però es va contenir. La primera norma del bon funcionari de carrera era no perdre els nervis davant els subalterns. Havia après que tal comportament feia perdre credibilitat. Va decidir no tornar a seure i quedar-se papallonejant al voltant del taulell. Potser si la tenien davant dels nassos es decidirien a deixar-la passar, ni que només fos per a perdre-la de vista.

El Sr. Rosales va tornar d’esmorzar i el substitut va desaparèixer. A la presumpta se li va obrir una escletxa d’esperança. Ara sí que la deixaria passar, va pensar. Va esperar que la cridés, no volia fer-se més pesada. Però el Sr. Rosales no va fer cap gest ni va obrir boca, es va limitar a agafar el diari gratuït que li havien donat tot entrant al metro, el va obrir per la pàgina dels mots encreuats i es posà a resoldre’ls. La presumpta funcionària va tornar a seure. Les sabates que portava eren de taló massa alt per als seus mals d’esquena i la seva columna vertebral començava a ressentir-se’n. Va creuar les cames, li havien vingut unes ganes irresistibles de fer aigües, però no volia moure’s d’allà. Si pressionava fort els genolls potser li passarien. Va intentar distreure’s i es va posar a comptar les rajoles que hi havia en el tram d’escala que semblava portar al primer pis. No veia ben bé on desembocava però suposava que ho feia en el replà del despatx del director general. El despatx des del qual, d’un moment a l’altre, la cridarien i la deixarien passar sense haver hagut de mostrar el carnet d’identitat. Li va venir un petit rodament de cap i va pensar que era degut a mirar tant fixament la paret. Va desviar la mirada, però el mareig no semblava abandonar-la. Va mirar el rellotge, eren dos quarts de tres!  Tenia gana! Amb les presses aquell matí només s’havia pres un tallat, amb l’esperança que el director general la convidaria a esmorzar –tot sigui dit-, i amb el pas de les hores, el forat de l’estómac li estava passant factura. I si s’arribés al bar de la conselleria? No, era millor que no es mogués d’allà on era, no fos cas que just en aquell moment la fessin passar. Tot d’una va notar una humitat cames avall, ja no s’havia pogut aguantar més i se li havia escapat, com a un nen petit, quina vergonya! Però que hi podia fer? Va agafar una revista de sobre la tauleta i dissimuladament la va deixar sobre la butaca on seia fins aquell moment i es va asseure a la del costat. Tenia les mitges amarades i també una mica la faldilla. Se la va aixecar del darrera amb l’esperança que s’anés assecant. Una pudor d’amoníac s’anava escampant pel racó on seia la presumpta funcionària de carrera. Entre la gana i la fortor, començava a veure llumenetes. Sense aixecar-se –no podia perquè anava xopa- va cridar al Sr. Rosales que estava endreçant el taulell per a marxar. Eren les cinc i el seu torn s’havia acabat.

–          Perdoni, senyor, sap si en té per a molt el director general, per a rebre’m?- va dir amb una veu que volia donar un aire de despreocupació.

–          És a mi?- li va contestar el Sr. Rosales, sense deixar de recollir les seves coses.

–          Sí, és a vostè. Suposo que es recorda que li he dit que era funcionària de carrera i que m’havia de rebre el senyor director…- el conserge no la va deixar acabar – Ah, sí, és vostè la que no té el carnet d’identitat, oi?- li va etzibar, sense massa contemplacions i amb molta pressa per plegar.

–          I tant que tinc el carnet! El que passa, i ja li he dit i li repeteixo, jo no tinc per què mostrar-li perquè sóc funcionària de carrera.- li va contestar començant a donar mostres d’estar perdent la paciència.

–          Ah, sí, no me’n recordava que s’ha negat a deixar-me veure la seva identificació. En fi, què hi farem! Bé, jo ja plego, apa, adéu-siau i que tingui un bon vespre! Per cert, li recomano que s’aixequi de la butaca, agafarà reuma amb tanta humitat… hauré d’avisar a les dones de fer feines que no reguin tant les plantes perquè l’aigua es filtra pel parquet…- va dir, sorneguer, el Sr. Rosales mentre deixava passar a tot el personal que desfilava per la porta principal. Quan ja no va quedar ningú, va tancar els llums de l’entrada i va desaparèixer.

El Sr. Rosales, mentre esperava el metro, va pensar que hi havia gent ben estranya… Aquella dona, tenint com tenia el carnet d’identitat, ¿per què deuria ser que preferia passar-se tot el dia asseguda en una butaca en lloc d’ensenyar-lo i així poder entrar i veure personalment el director general?. A més, si ho hagués fet, hagués sabut que no hi era, feia dies que tenia hepatitis i li quedaven, pel cap baix, tres setmanes de baixa ben bones. “Hi ha gent per a tot”, va pensar…

L’endemà al matí, quan el Sr. Rosales va tornar a la feina, tota la conselleria n’anava plena. Les dones de fer feines havien trobat una dona estirada a terra, just davant del taulell del conserge, xopa de dalt a baix i delirant. Es veu que no parava de dir “sóc funcionaria de carrera! sóc funcionària de carrera!”, fins i tot els xicots de l’ambulància li havien hagut de tapar la boca amb un tros d’esparadrap perquè no parava de cridar. I ells, s’havien hagut de posar mascaretes per la pudor que feia, s’ho havia fet tot a sobre, la molt marrana! Se l’havien endut al frenopàtic. Semblava un cas clar d’embogiment degut a deliris de grandesa identitària, síndrome de l’ambició delirant, per emprar el terme mèdic, i per a la qual, fins al moment, no s’havia trobat un remei efectiu. “Funcionària de carrera!, però qui punyeta es pensava que era! Però si aquí tots ho som de funcionaris de carrera, no et fot!….” va pensar el Sr. Rosales, “realment n’hi ha més a fora que a dintre…” i, com cada dia, va obrir el diari gratuït per la pàgina dels mots encreuats, tot esperant que els visitants li mostressin els seus carnets d’identitat per deixar-los passar.