Ara resulta que, en el cas de l’ebola a Madrid, segons el metge-interrogador, la culpa la té tota la noia moribunda, perquè ja “ha confessat!”. I jo em pregunto: ningú no ha posat en entredit com es va fer el “tercer grau” a la malalta? Per què ens hem de creure el metge que va sortir victoriós a parlar amb la premsa per dir que la “malalta ja havia cantat”? I per què ens hem de creure que la malalta és una mentidera i una irresponsable?  Perquè ho diuen els peixos grossos de la política? Qui menteix aquí?

Que jo sàpiga, en aquella habitació no hi havia cap testimoni que pugui afirmar que el metge-interrogador va entendre bé les paraules de la noia si és que, en cap moment, la noia va dir alguna cosa… El que és segur, és que si va dir res, no va poder fer-ho en molt bon estat, infectada d’ebola,  i amb el cap ―i el cos― batallant per la seva vida, no creuen?

A mi, ja em perdonaran, però tot això em recorda més el que passava ―i em temo que encara passa― en un calabosso d’aquells anys tan foscos del General,  que no pas el que hauria de succeir en una habitació d’un hospital, on els metges han de tenir cura dels malalts i prou, i no comportar-se com la secreta o els grisos, per mandat dels de més amunt, m’imagino…

Però, sí fins i tot a les pel·lícules, als delinqüents més sanguinaris se’ls informa que tenen dret a un advocat i que poden romandre en silenci, per tal que no se’ls girin en contra les seves paraules!

I ara resulta que si portes bata blanca (o trajo d’astronauta) pots fer confessar als malalts el que vulguis per a poder-los culpabilitzar del que t’interessi. O pots dir que ho han dit, que pel cas és el mateix, ja que, si ningú més no hi era present, qui et desmentirà? Qui podrà explicar en quines condicions es va fer “cantar” a la malalta? I qui està vetllant pels drets d’aquesta pobra noia? Tenen la “confessió” que volien i això és el que compta! Ja tenen una culpable ―que no es pot defensar― i la resta de responsables  –ai, perdó! pressumptes responsables!– són “hermanitas de la Caridad” en aquests assumpte. Quina vergonya!

I és que el meu Eusebio repetia sovint: “Per dir mentides, no en fan pagar res”.