No llegeixo gaire narrativa, jo. Molt poca, en veritat. Darrerament, sí, llegeixo tendeixo a llegir autors consagrats com Bertrana, Ruyra, Pla, Caterina Albert. Que els sento molt propers. Per l’exuberància, per la plenitud del llenguatge, tan ric d’opcions i de matisos. I llavors m’agafo fort al plaer intens de la lectura, tal com ho he fet en llegir El món per un forat. Ho dic, en aquest cas, amb una joia i agraïment ben especials, atès que l’autora ens ha fet l’honor, a tots nosaltres, d’oferir-nos un document lingüístic de gran interès, a banda d’una història la mar de ben travada, amb la seva intriga, de molt molt bon llegir.      

Premi Ciutat de Manlleu d’enguany, ha estat, aquest llibre, un dels millors regals que ens podien fer. Mai no l’agrairem prou honor de poder-lo presentar ací, a Vidrà, el lloc precisament on se centra la història, una obra, com veureu, bastida amb mots d’aquí, amb girs d’aquí, ben elaborada, havent pouat de la realitat més propera, genuïna, i del seu entorn familiar.      

Valenta, agosarada, Maria Vilanova ens posa a la vista alguns dels ressorts que funcionaven en l’ambient de repressió de la postguerra, en aquella atmosfera espessa, feixuga. La fatxenderia dels vencedors, les pors dels vençuts, la misèria de tants i de molts.

D’una manera especial, m’ha interessat veure com ella, cruament i directa, sense embuts, presenta l’estat de coses imperant d’aquells dies: la presó, l’abús, la submissió, la negació de la llengua del país. Parlar d’això, o referir-s’hi, no és cosa tan freqüent com podríem creure. El traç dels narradors a voltes tendeix a presentar-nos la realitat sota formes més suaus, més discretes, estalviant-nos, no sé si per tabú, alguns detalls empipadors. La Maria és valenta. Diu la que pensa. Ho veiem a London is London, l’anterior novel·la.

És valenta –crec– perquè sap valorar la llibertat. Tota. I la té com a valor cabdal, al capdamunt de tot. Com a objectiu suprem. Com a gran aspiració. Tant si és des de Ruanda, el Nepal, a Bolívia…, on ha participat en diversos projectes pedagògics. Arreu arreu la llibertat. I sempre associada, em fa l’efecte a mi, amb l’educació, amb la cultura com a solució de tots els conflictes. Com a dret elemental. La figura del mestre, del pare absent hi té, en aquest relat, un paper importantíssim. Ja ho veureu.

La Maria sap tocar la fibra, una de les més sensibles. Fibra de la dignitat i de l’autoestima, la identitat maltractada, colpida, ferida. Quan et neguen el dret a la llengua pròpia et neguen la llibertat, la llibertat de pensament. De tot això en ve la pobresa, l’enviliment, els grisos, la negrelló.

Crec que us farà molta impressió, quan el veureu aparèixer, el personatge de Mariàngela, el qual sembla oferir-nos, amb el seu naixement marcat (marcat pel color blau de la diferència) sembla oferir-nos, com deia, una mena d’esperança des de la consciència del fet de ser diferent.     

I bé. Com he dit al principi, un dels grans valors que trobareu en aquest llibre no és altre que el del llenguatge castís de Vidrà que ella ha sabut incorporar –no és fàcil– dins el discurs literari, sens menyscapte de la qualitat de l’obra d’art. En reproduir-lo, la Maria, ha fet una excel·lent feina de recuperació. Intueixo que ha estat una feina de temps. Més que això: de coneixement i reconeixement d’aquest entorn amb tots els ets i uts, al qual se sent vinculada familiarment.

El llenguatge es presenta, doncs, en tota la seva naturalitat, d’una manera realista i positiva, rude quan és rude, afectuós quan és afectuós, vulgar quan és vulgar. En una mida que és molt del meu gust i que no ho deixa en nota anecdòtica, ocasional, folklòrica, com fan alguns autors. Ans al contrari: l’integra en el discurs literari i el dignifica.    

Tot aquest llenguatge castís, d’extracció rural, té la tonalitat que tenen els nostres parlars septentrionals. Hi trobareu, ben representat, el fenomen del “ieisme”, que arriba –i aquesta és una dada lingüística molt important– a afectar, per analogia, mots com ara castell, esdevingut castei, anell esdevingut anei, etcètera.     

En el lèxic m’han cridat l’atenció: l’arcaisme donques, el mot piulots, rebestral (del qual fa un bell ús metafòric, cas únic, crec jo, dintre de la nostra literatura):   

 Vàrem fer tot el camí fins a Can Torrentada, en silenci. A mesura que ens hi acostàvem, la Plana ens anava desapareixent sota una broma espessa que semblava un rebestral damunt les muntanyes de la serra de Curull i on la tana de la lluna lluitava per fer-s’hi pas.

 La persistència del verb ser com a auxiliar en els usos perifràstics: som dut castanyes; les formes de subjuntiu entréssem, perdéssem, el futur irem, etcètera. I aquest sabes, compartit amb l’occità, llengua germana, veïna nostra. A St. Pere de Torelló hi havia una dona que, de tant com ho deia, era coneguda precisament amb el sobrenom de la Sabes.

I parèmies, hi trobareu: senyals al cel, trebais a la terra. Que va servir, si no ho tinc mal entès, per saludar l’aurora boreal que l’any 1936 vam poder veure en aquestes latituds. En relació amb aquest fenomen, em contaren (quan vaig recollir dades a St. Vicenç de Torelló) que hi hagué un home, amb coneixements limitats de l’entorn, va interpretar aquella aurora com l’incendi d’un vaixell, d’un barco, mirant cap a forat Micó.  

Com jo mateix, els qui són d’aquí, o d’aquests verals, el llegireu bé, molt bé, aquest llibre: goluts, àvids de mots; els qui no, els qui són de fora, diguem-ho així, hi trobaran un índex de mots que els farà, si cal, més entenedora la lectura.   

Commou –i ho valoro moltíssim– que per fer això, per aconseguir aquesta obra tan ben compensada, la Maria Vilanova hagi parat l’orella, hagi escoltat, recordat, el llenguatge familiar dels de casa seu.  

D’aquesta manera, aquest llibre el sento jo com una obra perfectíssima, molt perfecta, que ajunta molts ingredients, literaris i humans, que ens agrada retrobar. Escoltar, escoltar. Aprendre. I sempre, doncs, en la perspectiva de la llibertat. No hi ha llibertats de primera; no hi ha llibertats de segona. Totes les llibertats són la llibertat. Gràcies, Maria.   

Presentació a Vidrà, 26 de setembre de 2014