Diguin-me ignoranta, però no comprenc per què els pares de l’escola on un eixelebrat va matar una quanta canalleta han d’estar més tristos que els pares que els maten els fills els soldats d’aquest president. Sí, aquest president que es va eixugar una llàgrima per televisió, davant de tot el món.

Segurament em diran que estic pixant fora de test, que això no es pot comparar, que estic barrejant la gimnàsia amb la magnèsia…, però, a mi ―pobra de mi!― que no tinc estudis, em sembla que la meva mare, quan li van matar el seu fill ―el meu germà―, que només tenia vuit anys i el van disparar a boca de canó per ser fill de roig que havia fugit, estava igual de trista. I ningú no la va consolar, ben al contrari,  es va haver de sentir dir que s’ho mereixia per haver permès que el meu pare s’amagués. Però és clar, era la guerra i els assassins amb permís no van a la presó; els posen una medalla; i als morts no cal plorar-los perquè, ja se sap, són coses que passen…

Quan miro la tele i veig les matances de nens que fan els soldats a l’altra punta de món, i que ens ensenyen amb pèls i senyals; sempre em ve al cap la meva pobra mare. I també penso amb les mares d’aquella quitxalla que, encara que no vesteixen a la moda i no beguin Coca-Cola, deuen tenir sentiments, dic jo; i les mares deuen ser mares a tot arreu, em sembla a mi.

Diguin-me ignoranta, però no entenc per què a aquest senyor tan important li cau una llàgrima quan li maten els seus, de  nens, i s’alegra quan els seus soldats maten els dels altres.

El meu Eusebio sempre deia no vulguis pels altres el que no vulguis per a tu; i això deu valdre per tots, oi? Encara que siguis el president d’Amèrica…