El taxista que havien avisat perquè acompanyés la pacient a casa ja havia arribat a la consulta. La Sra. Mercè, amb el cap emboirat a causa del sedant que li havien administrat, no va ser capaç de recordar la seva adreça, per això l’infermera, de mala gana, va haver de tornar a treure la fitxa, que ja havia endreçat, per poder donar-li al conductor. El Dr. Monterols va donar un bitllet de cinquanta euros al taxista:
– Quedi’s el canvi- li va dir, generós, mentre pensava que ja ho carregaria a la minuta. El fill de la Sra. Mercè, des que el Sr. Arturo es va morir, s’havia fet càrrec de les despeses de les visites, sense posar mai cap pega. Aquest, cop, doncs, encara menys en posaria, ja que havia sigut el mateix fill qui havia enviat d’urgència la seva mare, sorprès davant la seva reacció. I, efectivament, tal i com havia vist la pacient, el Dr. Monterols va pensar que l’havia de trucar immediatament, sense perdre temps i li havia d’explicar que la seva mare tenia un trastorn poc freqüent, però que quan passa pot tenir conseqüències devastadores. El malalt comença a posar en entredit qualsevol decisió que el concerneixi i en la qual no hagi participat i pot negar-se en rodó a fer el que se li demana. Se li dispara la consciència adormida i comença a qüestionar-s’ho tot, sense poder parar, – és com una diarrea al cervell – i si no es troba la medicació adequada a temps, la malaltia no té aturador i degenera en el que en psiquiatria s’anomena “trastorn del desvetllament de la consciència contradictòria adormida” o “síndrome de la negació reiterativament contrariada”
El Dr. Monterols recordava quan havia visitat la Sra. Mercè per primera vegada. L’Arturo havia estat company d’ell dels escolapis i malgrat que van fer carreres diferents sempre havien mantingut el contacte mitjançant l’associació d’antics alumnes. Un dia s’havien trobat per la Rambla de Catalunya i el Dr. Monterols li havia comentat que acabava d’obrir una consulta pel seu compte ja que s’havia emancipat del seu pare –que era un psiquiatre de renom– i li va donar la targeta amb la direcció i el telèfon. L’Arturo ja feia temps que barrinava que la seva esposa estava massa desenfeinada i que això, a ell, no li convenia gens ni mica. Ell tenia molta feina a la fàbrica i a més també havia de satisfer l’Enriqueta. No és que aquesta fos molt exigent, i encara menys des que li va posar pis al Poble Nou, però de tant en tant li venia bé de veure-la, ni que fos per descarregar la ploma com solia dir, tot emprant un eufemisme molt de moda en el seu cercle d‘amistats, masculines, naturalment.
Un vespre, que la Sra. Mercè tenia una migranya força forta, – ella en patia des que, als onze anys, havia fet el canvi – l’Arturo, després de demanar a la minyona que preparés una infusió per a la seva esposa, va aprofitar l’avinentesa per deixar-li anar que s’havia trobat el Dr. Monterols pel carrer i que li havia comentat que s’havia especialitzat en dones migranyoses –mentida, és clar! –, i que no estaria de més de fer-li una visita. La Sra. Mercè, malgrat el seu mal de cap, el tenia prou clar –el cap- com per saber que els psiquiatres no eren els metges que es dedicaven a les migranyes, però acostumada, com estava, a no portar mai la contrària al seu marit, li va dir que ella no tindria cap inconvenient que li demanés hora, quan la crisi que estava patint hagués passat. L’endemà al matí, al marit, li va faltar temps per dir a la seva secretària que truqués al consultori del seu amic.
En la primera visita l’Arturo va acompanyar la seva esposa. Quan els va tocar d’entrar va demanar de fer-ho sol. La Mercè, sense preguntar res, doncs, es va quedar a la sala d’espera fins que la van autoritzar a veure el doctor. L’Arturo va explicar al seu amic que la seva dona es pensava que li curaria les migranyes i que, si us plau, li seguís la veta, però que de fet, el que ell volia era que la visités un cop a la setmana per tenir-la ocupada. També li va demanar que li donés hora tots els dimarts a les set del vespre, perquè era la tarda que tenia destinada a l’Enriqueta i així s’assegurava que podia arribar tard sense que ella l’estigués esperant i per tant sense massa remordiments. El doctor el va comprendre a la perfecció i van fer un pacte de cavallers que el secret no sortiria d’allí. I tot seguit el metge es va posar a fer comptes del que guanyaria amb la dona del seu amic, el qual li havia assegurat que els diners no havien de ser inconvenient.
Quan l’infermera va cridar la Sra. Mercè perquè entrés al despatx, el doctor Monterols li va preguntar amb pèls i senyals pels seus mals de cap i la va advertir que, a causa de la gravetat del seu mal, es tractaria d’una teràpia llarga, potser de per tota la vida. I val a dir, que fins aquell moment, el Dr. Monterols ho havia aconseguit.
La Sra. Mercè, cada dimarts del món, excepte si coincidia amb Nadal, Sant Esteve, Any Nou, la Mercè o el dia de la Mare de Déu, havia anat puntualment a la consulta a les set del vespre. Fins i tot el mes d’agost ho feia, malgrat que el doctor no visitava, ella continuava anant-hi. Aquests dimarts ningú no li obria la porta i aleshores, ella s’esperava al banc de la porteria i quan creia que havia passat l’estona de la consulta amb el metge, s’aixecava i tornava a casa. L’Arturo sabia que el seu amic feia festa però li seguia el joc perquè així ell podia continuar anant al Poble Nou i a més, la Sra. Mercè li explicava, amb tot tipus de detalls, els comentaris ficticis del doctor quan ell li preguntava com havia anat la visita i, per tant, l’Arturo no veia la necessitat d’estalviar-li, a la seva dona, la mentida a la qual l’obligava tots els dimarts dels mesos d’agost. Un cop mort el Sr. Arturo, el seu fill s’havia fet càrrec de les despeses, i la Sra. Mercè va continuar anant a la consulta del Dr. Monterols tots els dimarts de tots els mesos d’agost, la força del costum… malgrat que ja ningú no li demanava explicacions.
Feia un parell d’hores que el taxista havia deixat la Sra. Mercè a casa seva quan el telèfon va sonar. Ella el va agafar.
– Mare, com es troba?- va sentir a l’altra banda del fil.
– Bé, per què? – li va contestar ella, de mala gana.
La Sra. Mercè no tenia ganes de parlar, i menys amb el seu fill.
– Però, què li ha passat? M’ha trucat el Dr. Monterols i…-
– Qui? Aquell bandarra…?- el va interrompre ella.
– Però, mare! Què diu? Segur que està bé? – li va preguntar el fill, sorprès pel comentari.
– I tant, feia temps que no em trobava millor. I tu, què vols? Per què m’has trucat?- li va engegar ella, amb impaciència.
El fill no entenia res, o s’havia equivocat de número i la que contestava no era la seva mare, o la seva mare, efectivament, s’havia llunat, tal i com li havia suggerit el Dr. Monterols qui havia utilitzat una expressió del seu poble. Al doctor li agradava emprar un llenguatge planer i rural perquè creia que així donava més confiança al pacient.
– Mare, escolti, vostè no està bé, per què no ve a sopar i en parlem?, la Pili ha fet escalibada…- li va suggerir el seu fill.
– No m’agrada – li va contestar la Sra. Mercè, sense donar més explicacions.
– Què vol dir que no li agrada?, però si sempre ha dit que és un dels seus plats preferits? – el seu fill ja no sabia com fer-se més el simpàtic.
– No l’escalibada, burro, la teva dona és la que no m’agrada!- li va contestar la Sra. Mercè, sense immutar-se. Es va fer un silenci que la Sra. Mercè va aprofitar per continuar insistint:
– Bé, si no m’has de dir res més, et deixo perquè tinc moltes coses a fer, ja t’he dit aquest matí que no estic per perdre el temps amb bajanades…- i sense esperar resposta va penjar.
L’Arturet o l’Artur júnior, com ell preferia que li diguessin, es va quedar uns segons amb l’aparell a la mà abans de deixar-lo al seu lloc. La seva mare li havia penjat! No s’ho podia creure, havia de ser un error. Segurament, s’havia tallat la comunicació. Va tornar a marcar el número. Ningú, però, no li va agafar el telèfon. La Sra. Mercè, sospitant que seria el seu fill, va deixar que l’aparell sonés fins que se’n cansés. Era la primera vegada que no contestava quan la trucaven i això li va produir una sensació estranya.
Una sensació estranya, sí, però no gens desagradable. Ben al contrari, va sentir un plaer desconegut que li recordava una mica el que havia sentit, el dia de la seva primera comunió, quan després de totes les emocions viscudes, va descobrir una rajola de xocolata sobre el marbre de la cuina. Aprofitant que la família i convidats eren tots a la sala, ella, d’amagat, se la va cruspir tota, assaborint cada presa com si no n’hagués de menjar mai més a la vida. I de fet, així havia de ser, ja que l’Arturo, un cop casats, li va dir que a ell la xocolata no li agradava perquè era menjar d’obrers i que suposava que ella pensava el mateix. La Sra. Mercè va fer que sí amb el cap i la xocolata no va tocar mai cap prestatge del rebost de casa seva.
Mentre la Sra. Mercè intentava mentalment recuperar el gust perdut de la xocolata, van trucar a la porta. No esperava ningú, que ella recordés. Va obrir sense ni mirar per l’ull de la porta, contràriament al que sempre li havia dit que fes el seu marit. L’Arturo li tenia prohibit contestar al timbre si no sabia del cert qui es trobava a l’altra banda de la porta. Ara, però, la Sra. Mercè tenia ganes que la sorprenguessin, encara que fossin els testimonis de Jehovà. La Sra. Mercè, malauradament, no va tenir sort. Només obrir, ja va sentir unes veus conegudes, eren les del Lluïset i la Pili petita, els seus néts.
– Hola, àvia, com estàs?-, va dir el nen, una mica esporuguit. Era la
primera vegada que ell i la seva germana anaven sols a casa l’àvia, -ja que era l’àvia la que sempre els visitava – i se sentien un xic incòmodes.
– Què hi féu aquí, nens? Que us heu perdut? – va dir-los la Sra. Mercè força contrariada i sense massa contemplacions.
– No, àvia, el papà ens ha dit que vinguéssim perquè estaves malalta…- va dir la nena.
El nen va afegir:
– … i que si veníem, tu segur que ens donaries cèntims pels cromos, com que ara, segurament, tu no et podràs moure de casa teva…-.
– La mamà ha dit que això passa a les persones grans com tu i que t’havíem de venir a veure perquè si no potser, per culpa de la malaltia, ens oblidaries i deixaries totes les teves coses a les monges…- va acabar de rematar la Pili petita.
– Molt bé, nens, ara ja m’heu vist, i ja podeu tornar-vos-en a casa – va
dir la Sra. Mercè sense deixar passar-los ni al rebedor.
– Però, àvia, i els cèntims…?- va reclamar el Lluïset.
– Quins cèntims? – va contestar la dona, fent veure que tenia un atac d’amnèsia sobtat.
– Apa, aneu – va continuar la Sra. Mercè- que jo he de marxar i m’esteu entretenint … i els cromos, si en voleu comprar, trenqueu la guardiola o guanyeu-vos-els, que ja comenceu a ser grandets!- , i, deixant anar uns quants penjaments més, els va tancar la porta sense miraments.
Quan la Pili va saber com la seva sogra havia tractar els seus fills, va tenir un atac d‘histèria. Ara sí que s’adonava que del testament no en veurien ni cinc! La seva sogra, sempre tan amable, tan disposada, tan dòcil, – perquè no dir-ho -, no només havia tancat la porta als nassos als seus fills sinó que els havia negat els cèntims de cada setmana! Als seus fills! Ara hauria de portar els nens al psicòleg si no volia que quedessin traumatitzats per tota la vida i aquest daltabaix l’hauria causat la mare del seu marit! La Pili se’n feia creus!
La Sra. Mercè, s’havia quedat més que ampla, després de treure’s de sobre els seus néts, uns nens mimats fins a la sacietat, que sempre que anava a visitar-los abans de fer-li un petó ja li paraven la mà. La Sra. Mercè se n’havia atipat de ser per a ells només un banc ambulant i si no tenien ganes de veure-la sense la recompensa addicional, a ella no li feien cap falta, què s’havien pensat aquell parell de marrecs!. Va esperar una mica, per assegurar-se que els néts ja haurien sortit de la porteria, es va posar l’abric i se’n va anar al carrer. Eren les nou del vespre i no recordava haver sortit sola, a aquella hora, des d’abans de casar-se.
El carrer era ple de gent malgrat que les botigues ja eren tancades. A la cantonada de casa seva, va veure un edifici tot il·luminat. No s’hi havia fixat mai perquè sempre sortia amb llum de dia. Hi penjava un cartell amb llumetes intermitents on hi posava BINGO. La Sra. Mercè sabia que un Bingo era un lloc de joc, perquè en una telenovel·la de la UNO que miraven amb l’Arturo, en els últims temps de la malaltia d’aquest, les protagonistes hi anaven, i el seu marit l’havia informat que era un local on les dones de classe baixa i alguns homes també de poca cultura passaven l’estona. Era el Casino dels pobres, li havia dit, i havia afegit, “espero que a tu no se t’acudeixi mai de posar-hi els peus. Què pensarien els nostres amics si t’hi veiessin entrar, encara que fos amb les teves amigues!”. No era el joc el que amoïnava a l’Arturo – ell més d’una vegada havia fet una escapada a la frontera amb França per anar al casino de l’altra banda del país, sempre per qüestions de negocis, evidentment – sinó que el Bingo era un lloc de gent menestral i això, per a ell, era molt pitjor que perdre la casa, el cotxe i la dona en una aposta.
… CONTINUARÀ…