La Sra. Mercè es va quedar extasiada davant el cartell d’entrada de l’establiment. Quan anava per la segona línia, on hi posava els preus, una veu masculina va interrompre la seva concentració.

–          Perdoni, vostè és nova, oi?

–          Què vol dir nova? – va contestar-li la Sra. Mercè, una mica molesta.

–          Disculpi, si l’he ofès, però és que no l’havia vist mai per aquí, i com que jo hi vinc cada vespre…- es va excusar l’home.

La Sra. Mercè se’l va mirar bé, feia goig, anava ben vestit, amb corbata i americana i no tenia pinta d’obrer, va pensar.

–          No pateixi, és que m’ha espantat- va dir, coqueta – la veritat és que té raó, no hi havia vingut mai, però ja me n’anava…-

–          Però què diu?- la va tallar l’home – una dona tan bonica no me la puc deixar perdre! Feia broma, no s’amoïni… però sí que  m’agradaria que m’acompanyés, si és que no té cap altre compromís… Estic una mica cansat d’entrar-hi sol des que es va morir la meva muller…- va dir-li, baixant una mica la veu que a la Sra. Mercè li va sonar tremolosa. Aquestes darreres paraules la van entendrir i la van tranquil·litzar. Si hi anava amb la seva dona, no podia ser un mal indret.

–          La veritat és que no tinc res a fer ni ningú que m’esperi. Però jo no hi he entrat mai en un lloc així, no sé si sabré fer-ho…- va dir-li tímidament la Sra. Mercè.

–          Ah, per això no es preocupi, per una dona intel·ligent com vostè no ha de ser cap problema, jo li explicaré què ha de fer i segur que ho agafa de seguida. Per cert em dic Gabriel… som-hi?

–          I jo Mercè, d’acord…- i sense donar-li temps a reaccionar, la Sra. Mercè es va trobar en una gran sala de color granatós, asseguda en una taula coberta amb estovalles de la mateixa tela que cobria les parets i un cartonet ple de números entre els dits. Les quatre hores que va durar la vetllada la Sra. Mercè les recorda com si les hagués viscut dins d’un núvol.

El Gabriel havia demanat vi espumós i entre la beguda, la veu de la noia que cantava els números i els piropos que li va estar llançant el seu acompanyant tota la nit, l’estona li va passar en un no-res. No sabia si havia fet línia o bingo, ni tan sols no es podia recordar de si havia anat tatxant les xifres que encertava – ni com havia après a jugar-hi!-, però, de sobte, la Sra. Mercè, es va trobar a la porteria de casa seva, rient com una beneita i convidant al Gabriel a fer la última copa al seu pis. Això de la última copa era el nom d’un programa de la televisió que passaven força tard i que ella veia en les seves nits d’insomni. L’expressió fer l’última copa li va sortir sense pensar-la, però devia ser molt encertada, perquè l’home no s’ho va fer repetir dues vegades.

El Gabriel es va asseure al sofà i ella al silló que formava part del tresillo que l’Arturo havia comprat quan s’havien casat i que havia fet entapissar de nou quan van celebrar les noces de plata.

–          Què vols prendre, Gabriel? – li va preguntar la Sra. Mercè, amb tanta

desimboltura que la primera sorpresa va ser ella.

–          Si tens una mica de conyac, ja em va bé – li va contestar l’home, tot

fent-se  el desmenjat.

La Sra. Mercè va obrir l’armari bar. No recordava haver-ho fet des del traspàs del seu Arturo i no sabia què hi quedava. Per sort, a primera fila va veure l’ampolla de Soberano. L’havia comprat ella mateixa, feia un pila d’anys, quan una noieta rossa, de pits punxeguts, anunciava -després del NO-DO als cinemes Publi del Passeig de Gràcia de Barcelona- que aquell líquid era cosa de hombres. Va servir-ne una copa al Gabriel i ella també se’n va posar una. Mai no havia tastat el conyac – el seu Arturo deia que les dones no en podien beure -i li va semblar que ja havia arribat l’hora.

El primer glop el va trobar massa fort, però li va agradar el regust que li deixava a la boca i va continuar ingerint el contingut de la copa. Es va aixecar per posar-ne una mica més al seu hoste i va notar que el cap li rodava i que els peus no acabaven d’aferrar-se a les rajoles del terra, la qual cosa la feia balancejar un mica cap a l’esquerra. Li va agradar aquella sensació i es va posar a riure, mentre es deixava caure sobre el Gabriel, en un mig desmai.

L’home la va entomar, entre divertit i sorprès, i la Sra. Mercè, que tenia els ulls tancats, va notar la seva cara fregant la del Gabriel. Abans que s’adonés del que estava passant, les seves dues boques s’havien fos en una de sola i els llavis s’havien encaixat amb precisió, com si es tractés de les últimes peces d’un trenca-closques. Aleshores, la llengua del Gabriel va buscar la de la Sra. Mercè. A ella, però, aquest gest no li va fer cap gràcia. De sobte, va tenir la mateixa sensació que havia tingut la seva nit de noces, quan l’Arturo li havia fet el mateix -quina mania tan obsessiva tenien els homes amb això!- i a ella, ja aleshores, li havia semblat que una serp humida i relliscosa l’hi envaïa la boca i això li havia fet venir ganes de vomitar, com li estava passant en aquell moment amb el Gabriel.

Va obrir els ulls de cop, i va separar la seva cara de la del seu petonejador, a qui, entre avergonyida i curiosa va dir:

–          Ui, tens gust de conyac! – mentre es tapava la boca amb la mà, tot tement de repetir el mateix espectacle que havia protagonitzat molt temps enrere i que ella creia més que oblidat.

El Gabriel es va adonar del disgust de la seva nova amiga, i es va voler disculpar:

–          Perdona, no sé què m’ha passat… uf, fixa’t quina hora és!… potser hauria de començar a passar…-  va deixar anar mentre observava la reacció d’ella.

De fet, el Gabriel no tenia cap ganes de marxar, li agradava la Sra. Mercè i feia molts mesos que no estava amb una dona, potser anys i tot, i ell no era de pedra, encara que fos vidu… La Sra. Mercè no el va deixar acabar:

–          I ara, Gabriel, però si tot just són les tres de la matinada… no estàs jubilat? Doncs qui s’ha de llevar d’hora demà? Mira, per què no juguem a polítics? A veure qui sap fer el discurs més llarg i més convincent? Ja començo jo i et parlaré del dret a vot de les dones. Vaig llegir en una novel·la que a Anglaterra, em sembla que era, unes dones no paraven de parlar-ne en públic per veure si convencien els seus homes… o eren ells els que… ara  no me’n recordo bé…. crec que passava en un poble petit… o era a Londres mateix…?  –

La Sra. Mercè es va aturar perquè s’adonava que s’estava fent un embolic i no sabia massa com sortir-se’n. No entenia perquè se li havia acudit un joc tan absurd, malgrat que reconeixia que era l’única excusa que li havia vingut a la ment per retenir el Gabriel al seu costat. Ja se n’estava penedint, però. Li havia passat per la memòria que els seus germans hi jugaven quan eren petits… Però què en sabia ella d’aquell tema? Ni tan sols podia recordar el títol del llibre del que parlava! Però tot fos perquè el Gabriel no marxés… es va enfilar sobre la taula del menjador –així és com s’havia de fer, pel que recordava vagament de la seva infantesa- i amb veu ferma i convincent va engegar una arenga al Gabriel, que el va deixar petrificat i immòbil al sofà, del que encara no s’havia mogut des que havien arribat del Bingo.

La Sra. Mercè parlava i s’escoltava al mateix temps i no es reconeixia. Desdoblada la seva personalitat, per una banda, gaudia de les paraules que brollaven dels seus llavis com si les estigués escoltant en un míting, en boca d’una altra persona, i per l’altra, estava orgullosa de la bona tria de mots i l’excel·lent construcció del seu discurs, que mai no s’havia sentit tan seu com en aquells moments. Estava dient el que sempre havia pensat però que mai no s’havia atrevit ni a deixar endevinar, i ara, com si d’una altra ésser es tractés, no podia aturar la seva parla que ja no obeïa les ordres que li enviava el cervell. Certament, s’havia trastocat, però tant li feia perquè s’hi trobava molt bé i n’estava més que encantada!

L’endemà, dimarts, el Dr. Monterols va mirar l’agenda de la consulta per veure si havia perdut definitivament la seva font d‘ingressos més fidel. Alleujat va veure que l’infermera no l’havia esborrat. Quan van arribar les set del vespre, doncs, la porta del seu despatx es va obrir i ell, que s’estava estudiant l’ historial de la Sra. Mercè, li va donar la benvinguda. Una veu més masculina que la de la seva pacient li va donar la rèplica.

–          No sóc la Sra. Mercè, sóc el seu fill, doctor. La meva mare diu que no vol tornar, per això he vingut jo, per consultar-li com ho podem fer perquè continuï amb el tractament. De debò, cregui’m, la meva mare s’ha tornat boja, no li puc explicar el que ha passat aquest matí per no tacar la memòria del meu pare, al cel sia, però la meva mare està molt greu- , va començar a explicar-li l’Arturet, tot aguantant-se el plor.

–          Confia en mi i explica’m el que ha passat, pas a pas. Ja saps que tot el que m’expliquis està emparat pel secret professional i no sortirà d’aquí – va dir-li el doctor, – el qual sempre havia tutejat el fill del seu amic-, encuriosit i esperançat alhora, ja que entreveia que el cas podria fer un tomb que el permetria continuar cobrant.

L’Arturet, una mica més calmat i veient que si volia resoldre el cas de la seva mare li hauria d’explicar el que havia succeït, li va deixar anar sense interrupcions:

–          Doncs, aquest matí, com que la meva mare no em contestava el telèfon, he pensat que li podia haver passat alguna cosa i m’he arribat fins al pis dels meus pares. He trucat a la porta i tampoc no m’ha obert, i jo, com que sempre porto la clau del pis a sobre, por si alguna vegada m’han d’avisar que li ha passat alguna desgràcia, a la meva mare; doncs, l’he fet servir i he entrat al pis. He passat per la cuina i he sentit veus i rialles. M’han sobtat una mica aquests sorolls, però com que sóc valent, he obert la porta d’una revolada i el que he vist és escandalós d’explicar, però li dic perquè vostè és metge. La meva mare estava servint cafè a un home, que no he pogut reconèixer com a cap amic del meu pare, vull dir que era un home totalment desconegut. I el que ha sigut pitjor és que la meva mare, amb tota la naturalitat del món, m’ha dit “Ei, hola júnior, no t’he sentit arribar, és clar que amb tanta xerrameca com tenim no és estrany… has esmorzat?, vols una mica de cafè? He fet més torrades del compte perquè el Gabriel s’ha llevat amb una gana! No és que em sorprengui, perquè amb l’exercici que ha fet … bé, de fet hem fet tots dos, oi Gabriel? Ai perdona, júnior, que no te l’he presentat …” jo no l’he volgut sentir més, i he marxat sense ni acomiadar-me. La veritat doctor, em fa molta vergonya haver-li d’explicar tot això perquè es tracta de la meva mare i a cap fill no li agrada haver de reconèixer que la seva mare s’ha llunat … o com sigui que n’hi digui vostè  del que li ha passat a la meva mare… –

–          Tranquil·litza’t, Arturet, has fet molt bé de venir…. em podries tornar a explicar el NO que ha desencadenat el greu trastorn que pateix la teva mare?… va ser ahir al matí, si no recordo malament, oi? – li va preguntar, amb veu suau el psiquiatre.

–          Sí, doctor, va ser ahir al matí. Jo, com cada dia faig, la vaig trucar per preguntar-li si s’havia pres la medicació que vostè fa tants anys que li recepta. Ho vaig fent des que el meu pare es va morir. Ho faig de rutina, i ella sempre em contesta el mateix “sí, júnior, no pateixis i que tinguis un bon dia”. Però ahir la seva resposta va ser un “NO i no m’ho tornis a preguntar”. Jo em vaig quedar tan astorat que li vaig tornar a fer la pregunta, pensant-me que no l’havia entès bé, però vaig obtenir-ne la mateixa resposta. Encara no sé com vaig tenir esma de continuar preguntant-li “i la teva migranya? N’has tingut aquesta nit?’ … Si no t’has pres la medicació…” i ella, sense ni deixar-me acabar em va etzibar “Doncs, NO, júnior, NO n’he tingut, i per això he llençat les pastilles vàter avall i mai més NO tornaré a medicar-me, mai més NO tornaré a la consulta del doctor, perquè segur que era la medicació el que em feia tenir les migranyes. De fet ja fa un mes que NO em prenc res. NO us n’havia dit res perquè no em maregéssiu i perquè volia fer la prova, i, t’haig de dir que, tal i com sospitava, mai NO m’havia sentit millor, o sigui que s’ha acabat! Em vaig deixar entabanar pel teu pare, però ja en tinc prou, o sigui que NO, no m’he pres la medicació i NO, no tinc migranya. I ara deixa’m tranquil·la.”  Vostè ha sentit quants NOs em va dir en tan poca estona? La meva mare no era ella mateixa. Ahir vaig aconseguir que vingués a veure’l, però ja em va dir que seria la visita d’acomiadament. No crec que la pugui convèncer, i menys després del que he vist aquest mati….- va acabar, abatut, amb el cap cot i amb els ulls clavats en els cordons de les sabates del doctor, que relaxat com estava, havia estirat les cames per sota de la taula.

No van passar ni dos minuts que l’Arturet, sense poder aguantar-se les llàgrimes, es va posar a somicar com un nen petit. El Dr. Monterols va somriure interiorment, es va acostar al fill de la Sra. Mercè i li va donar un mocador de paper perquè seixugués els mocs i les llàgrimes. Va esperar uns breus moments que l’Arturet es refés, el suficient perquè estigués en condicions d’escoltar-lo i entendre el que li volia dir. Quan ja li va semblar que havia passat un temps prudencial, el Dr. Monterols, es asseure a l’altra banda de la taula, va posar l’esquena recta i amb semblant seriós li va dir al seu nou pacient:

–          Arturet, em sap molt de greu haver de dir-te el que hauràs de sentir, però, és cert que la teva mare està força greu. Ara bé, la teva mare és ja una dona gran i les malalties a la seva edat es desenvolupen força lentament. Qui em preocupa, realment, ets tu. Comences a mostrar uns símptomes que voldria analitzar… tinc por que no sigui hereditari … No, no et preocupis, perquè amb teràpia i medicació segur que es podrà controlar sense cap problema. Això sí, serà llarg, potser per a tota la vida, però tranquil que no empitjorarà … Ah, i no pateixis que això ho transmeten les mares als fills no els pares, així doncs no t’has d’amoïnar pels teus nens …. Què et sembla, doncs? … T’apunto per dimarts que ve, a les set, el dia i l’hora que tenia la teva mare? …. així tot quedarà en família….-

–          Sí, doctor, així tot quedarà en família i gràcies per tot …. fins dimarts vinent … a les set.” – va contestar-li l’Arturet, un pèl emboirat, encara, mentre es treia un bitllet de cent euros de la cartera.

–          I ara!, no em paguis la visita … la primera és de franc …. si et sembla continuarem facturant a través del teu compte bancari, com ho fèiem amb teva mare, no cal fer papers nous, no et sembla…?- va dir-li amablement el psiquiatre.

–          No, és clar que no… – va murmurar l’Arturet tot marxant de la consulta.

–          Ah, el va aturar el doctor – seria convenient que et comencessis a medicar des d’aquest vespre mateix. Aquí tens la recepta, dues pastilles amb una mica d’aigua després de cada àpat, tres cops al dia. Pots comprar-les a la farmàcia de davant mateix de la porteria, digues que hi vas de part meva.-

–          Gràcies, doctor, fins dimarts doctor…- i va desaparèixer tan de pressa que el fill de la Sra. Mercè, ni tant sols no es va adonar que el Dr. Monterols estripava, amb ràbia, la fitxa de la seva mare. Li havia anat de ben poc i només de pensar que una dona –aparentment submisa – li havia estat a punt d’engegar el negoci enlaire, li feia pujar la sang al cap. Per sort, però, les aigües havien arribat a bon port gràcies, això sí,  a la seva intel·ligència –la del Dr. Monterols- i al seu savoir faire.  La seva jubilació estava, per tant, assegurada …

Per si de cas, però, va decidir que ja no agafaria més pacients femelles. A la seva edat i amb la carrera que duia a l’esquena, el Dr. Monterols ja no estava per més ensurts.

************   FI   **************