(Capítol VII – “La mort, una lliçó de vida?”- Editorial Mediterrània, 2005)

El mestre diu: Els càrrecs més alts ocupats per homes ordinaris, els ritus executats sense meditació, els morts honrats sense veritable aflicció: com es pot aguantar un espectacle així![1]

L’Administració, amb totes les lletres, fa com si obviés el que representa una pèrdua per a qui la té. Tot ha de seguir el seu ritme normal, no pots parar-te ni prendre’t uns dies de reflexió. Els tràmits no et deixen respirar. La burocràcia no entén de sentiments ni d’estats d’ànim. Sovint el que se’t demana ratlla el ridícul i si no fos perquè no estàs per festes quan fas les diligències, te’ls quedaries mirant i els engegaries una bona riallada. Això em va passar quan vaig anar a demanar un certificat d’orfenesa pels meus nebots i la resposta va ser que no m’ho podien fer perquè havien de sol·licitar-lo els pares. Sense comentaris…. Et sents obligat a decidir en assumptes importants quan et trobes en un estat anímic deplorable i el resultat és que, mesos més tard, amb la perspectiva dels temps, t’adones que has comès molts errors que s’haurien pogut evitar si t’haguessin deixat pensar amb tranquil·litat. Tal com diu Claudio Magris[2], “el problema de la vida és que t’obliga a reparar la barca en alta mar”. Les conseqüències d’aquestes reparacions fetes en circumstàncies adverses porten sovint molt malestar i un fort sentiment de culpabilitat, quan constates que una decisió errònia pot haver portat molt sofriment i incomprensió a sers pròxims que t’estimes. Tot això ens ho podríem evitar si ens deixessin posar en pràctica el que ens diu Baltasar Gracián:

“Home d’espera. Mai tenir pressa ni apassionar-se. Sigui un primer senyor de si mateix i ho serà després dels altres. La detenció prudent adoba els encerts i madura els secrets. La crossa del temps obra més que la clava de bon tall d’Hèrcules..[3]

 Una de les coses que socialment està molt ben vista i que a mi em sembla d’una gran hipocresia és que quan hi ha un accident múltiple d’un vehicle gran com un autocar o quan hi ha un accident en un bloc de pisos o un atemptat terrorista, de seguida es mobilitza tothom i el primer que fan és enviar un grup de psicòlegs per a les famílies. Normalment es tracta de diverses famílies que han perdut un ésser estimat, potser dos com a màxim, cadascuna. Quan en un accident de cotxe petit, perds quatre familiars i te’n queden dos de ferits greus que estan entre la vida i la mort, ningú no et diu res, però. Per a l’administració no existeixes. No pots vetllar ni plorar els morts perquè has d’estar pels ferits. Ferits, inconscients que s’han quedat sense pares, o germans. No seria aquest un cas també, per assistència psicològica als familiars per part de l’administració? És clar que no surt al telenotícies, ni a les portades dels diaris ni representen medalles per a cap autoritat…

Una altra obsessió que no m’he pogut treure del cap és el fet que ningú no ens va demanar per donar els òrgans dels morts a la carretera. Per la televisió no paren de passar anuncis que ens conviden a ser solidaris… però sí nosaltres ho hauríem estat de bon grat si ens ho haguessin demanat! Ningú no ens en va fer la petició i va ser una llàstima. Una nena joveníssima, un adult sa i una dona ja més gran però sense patir cap malaltia, a peu de carretera, amb mort instantània, i l’endemà, una dona jove, morta en un hospital on normalment es realitzen transplantaments, quant de bé no haguessin pogut fer! Una vida n’hagués salvat d’altres.  La veritat és que cap de nosaltres, sota el xoc emocional, no va pensar en la donació, però, la pregunta és: com és que als professionals de la medicina no se’ls va acudir de demanar-nos-ho? Quan al cap dels dies, després d’unes setmanes de l’enterrament hi vaig caure, aquest pensament em va torturar força. Per què no ens ho havien demanat, per què? Segur que per a nosaltres també ens hagués estat d’ajuda l’haver pogut donar els òrgans. Poder veure un bri d’esperança en altres persones hagués estat molt reconfortant.

És evident que la burocràcia de la medicina, sovint ofega la seva veritable essència i objectiu. Ja la primera topada la vàrem tenir a l’hospital infantil on va ingressar el meu nebot a les quatre de la matinada. L’administrativa que ens va atendre no volia fer-li la fitxa perquè no portàvem la cartilla de la seguretat social. Per més que li dèiem que el titular de la cartilla jeia mort en un tanatori a l’altra punta de Catalunya i que la mare del ferit, es trobava en coma profund, ella insistia. Un cop convençuda que havia de fer-li l’ingrés per nassos perquè el nen ja es trobava a la UCI de l’hospital, i per tant no hi havia possibilitat que el fessin fora, encara abans de marxar va tornar amb la mateixa cançó que necessitava la  ditxosa cartilla. Jo, reconec que força empipada, li vaig preguntar: “Però, serà tan amable de deixar-nos enterrar primer els morts ?” i d’una revolada vaig tancar la porta i vaig marxar, no fos cas que em digués que no!

Aquesta tònica de poc acolliment humà la vàrem patir durant tota l’estada del meu nebot a l’hospital.  Almenys jo, que m’hi vaig passar moltes hores, no em vaig sentir mai ben tractada emocionalment ni vaig sentir que ho fos el nen. És cert que li van salvar la vida -no sé si els metges o els aparells dels que disposaven-, però ningú no es va preocupar el més mínim de quina qualitat de vida tindria. Suposo que per a un congrés mèdic i per a les estadístiques, el que compta són el nombre de vides salvades, no el fet que se’ls pugui assegurar una vida digna. Una carta a un diari d’una mare d’un nadó prematur, em va fer pensar en tot això:

 “Nens miracle?

El programa “30 minuts” de TV-3 ens va mostrar la realitat dels nens nascuts com a grans prematurs. El meu fill pateix una greu lesió cerebral, conseqüència de la seva gran prematuritat, amb una descapacitat del 90%. Pateix deformitats i dolors diariàment. No parla, no riu, ni plora ni camina. Està atrapat en el seu cos. És la conseqüència de l’”èxit” dels avenços mèdics? L’èxit de la ciència no hauria de ser només salvar-los la vida. Fa 11 anys que lluitem i que busquem la manera de millorar el seu estat de salut i benestar. Ara només té una família cansada, trista, sense esperances, envellida físicament i psicològica, malalta i suportant una situació moralment i econòmicament insostenible. Si som un país ric per fer ciència, que ho siguem també per assumir les conseqüències econòmiques i socials que comporta. Una qualitat de vida òptima és dret universal dels éssers humans..[4]

És una llàstima que la medicina estigui tan deshumanitzada, com deia el meu oncle a la seva carta arran de la mort, per malària, de la meva cosina. Suposo que és un reflex de la nostra societat en la qual el fi justifica els mitjans sempre que ens doni diners, èxit o fama.

No seria just, però, que posés a tots els centres assistencials al mateix sac. De tots els que conec -i ja n’he passejat uns quants!- en destacaria un  per la humanitat i eficàcia dels que hi treballen. Es tracta d’un hospital de terminals d’una capital de comarca. Potser és perquè reben un entrenament especial ja que els malalts que hi entren difícilment en surten vius –i els que en surten, al cap de poc ja se’ls enterra-, o potser és perquè són una excepció dins de la professió mèdica i sanitària. La qüestió és que tan malalts com familiars dels pacients se senten ben acollits. Fins i tot s’interessen per l’estat anímic dels membres de les famílies, que estan passant el mal tràngol. Si haguéssim tingut aquesta atenció en l’hospital infantil on va ser atès el meu nebot, potser tant ell com els familiars que l’acompanyàvem ens n’hauríem sortit abans i millor!

Sóc conscient, també, que la visió que un pot tenir de l’atenció rebuda és molt subjectiva i no es pot generalitzar. Sovint la bona o mala impressió que se’n tregui depèn de les persones concretes que t’atenen, del funcionament d’un servei o departament específic o de com estàs tu de receptiu. Malauradament, però, sembla que el sistema sanitari d’avui dia tendeix a considerar els pacients únicament com números-que-ocupem-llits-que-costen-diners i poca cosa més. Així ho vàrem poder comprovar a l’arribar a l’hospital on havia mort la meva tia, quan la infermera que ens va rebre, sense dir-nos ni bon dia, ens va allargar una bossa negra d’escombraries i ens va ordenar que ens afanyéssim a recollir-ne les pertinences perquè les dones de la neteja havien de netejar l’habitació pel pròxim pacient, i tot això amb la morta de cos present!. Últimament, també, sembla haver-hi certa moda en el món mèdic, de dir als malalts als quals es descobreix una malaltia incurable, d’una manera crua i sense miraments, que els queden quatre dies de vida, sense pensar, en absolut, en la repercussió que això pot tenir en el pacient i els seus familiars. I força sovint, la única cosa que se’ls ofereix és una llista de residències privades per a malalts terminals i una invitació a deixar el llit lliure, el més aviat possible.

Potser seria bo que es trobés un terme mig entre el distanciament emocional que necessita el qui exerceix la medicina – per a poder suportar la pressió del seu ofici- i la qualitat humana de la que hauria d’estar dotat tot aquell que l’ha triada com a professió. Professió que no només té l’oportunitat, sinó també la responsabilitat d’acompanyar i reconfortar, fins el darrer moment, a tots aquells que no podran superar malalties, ferides o seqüeles de tot tipus d’accidents, i que sens dubte conformen un alt percentatge de les que moren cada dia a casa nostra. És per això que és important no oblidar que les persones ho són -en tota l’extensió de la paraula- fins l’últim sospir i que com a tals mereixen ser tractades des que neixen fins que moren, sense cap excepció.

Quan la medicina ja no hi pot fer res, aleshores apareix el negoci de la mort. La mort al Primer Món és un negoci molt rendible. Les funeràries, aprofitant-se del teu estat d’ànim, et volen encolomar el fèretre més car, els millors rams de flors i els recordatoris més vistosos. Amb la factura que has de pagar podries fer dues vegades la volta al món[5] però la realitat és que només et porta fins al crematori, on, a més a més d’haver desembutxacat el que no tens, t’has d’ajustar als seus horaris i a les seves normes. Aquí, però, haig de fer un incís i fer menció del bon tracte que en totes les morts ens va dispensar el personal del tanatori on havíem portat els difunts, tant els de l’accident, com el meu pare i la meva tia, anys abans i que contrasta força amb el tracte abans esmentat dels centres hospitalaris. Si no fos perquè no hi ha tal ofici diria que són professionals de la mort, en tot el que implica de positiu la paraula “professional”: coneixement profund del què i el qui es té entre mans. En moments en què estàs tan tou, que algú faci la feina ben feta i et faciliti les coses és molt d’agrair. Tant de bo tots els qui treballen –en tots els àmbits- atenent, d’alguna manera o altra, els que han sofert pèrdues rebessin un entrenament específic de la sensibilitat i del sentit comú!

Altres negociants amb la desgràcia i mort d’altri són el col·lectiu dels serveis jurídics: advocats, jutges i notaris. En el nostre cas, on a més de les morts hi va haver accident i nens orfes, vàrem haver de passar per tots. Les minutes d’algun d’aquests professionals em van semblar escandalosament altes- com les d’un bufet de reconegut nom on se’ns va cobrar una quantitat que ratllava el mig milió de les antigues pessetes per una única consulta i sense que haguessin fet cap tràmit fora del despatx-. Si en els casos de les morts i les seves conseqüències, difícilment es poden eludir els tràmits jurídics, com és que cap organisme competent no en regula les minutes? Com és que no es denuncien els abusos? Perquè els tràmits són interminables i ningú s’esforça per alleugerir-los i simplificar-los? Segurament perquè no interessa. Ens agradi o no, vivim en una societat en que tot s’hi val per fer diners, i les necessitats dels que pateixen són un bon negoci.

La mort al Tercer Món és una altra qüestió, és una realitat quotidiana. Si tenen la sort que un metge els salvi, n’estan molt contents, però el seu dia a dia és anar enterrant tots els que han mort d’alguna malaltia que a casa nostra es curaria amb un simple medicament i quatre dies de llit.

Per això és tan incomprensible la mort de la meva cosina. Morir de malària a Barcelona no té explicació. Si en té però a Rwanda, per exemple, on era el pa de cada dia. Quan  vaig ser-hi  vaig escriure en el meu diari personal:

 “La nena que va arribar ahir amb l’ambulància local (quatre homes portant una llitera a l’espatlla) i se li va haver de posar un gota-gota  ja no hi era aquest matí. S’haurà mort? Estava molt a les acaballes amb una malària, i només tenia deu anys.. .Cada vegada que porten algú amb llitera m’impressiona. Aquesta nena venia d’un poble que està a quinze quilòmetres i els homes que la portaven a coll (un germà i tres veïns) havien caminat quatre hores carregant-la a l’espatlla. No s’havien aturat enlloc per por que se’ls hi morís pel camí. La mare anava al costat, acompanyant-la, i de tant en tant li mullava els llavis amb aigua que portava en una ampolla de plàstic infecta. Estava molt greu, tenia molta febre i delirava. Tenia els ulls entreoberts i els llavis completament blancs i secs. Com que no tenen diners per anar a l’hospital o cridar un metge, sempre esperen massa a buscar ajuda. Quan van arribar al dispensari van deixar la llitera amb la nena, a terra, en un cobert que hi ha enganxat a l’edifici principal. Li van posar un gota-gota i van demanar a la mare que l’aguantés. Quan vam marxar al migdia, mare i filla continuaven allà. La noia no responia al tractament. La mare semblava no immutar-se; ni una llàgrima, ni un gest de dolor, però la seva mirada ho deia tot: una barreja de desesperança i resignació i molta, molta tristesa. Se t’encongeix el cor quan veus com viuen i moren aquesta gent.[6]

Aquesta nena es va morir – com milers més a Àfrica- per no tenir recursos. A casa nostra en tenim i tothom pot accedir a l’assistència sanitària de forma gratuïta – de fet no ho és tant de gratuïta perquè ja l’hem pagat abastament amb els nostres impostos -. La meva cosina tenia tot el dret a ser ben atesa i els sanitaris tota l’obligació d’atendre-la correctament, però es va morir de la mateixa malaltia que la “nena de la llitera”. En ple cor de Barcelona, en l’hospital especialitzat en malalties tropicals i en un país on la malària està eradicada. Error humà? Desídia? Excés de confiança? Destí? No sabrem mai si aquesta mort era evitable, però el que sí se sap és que no va rebre l’atenció de la qual tant ens vantem de donar, els països civilitzats.

La mort en la nostra societat és una assignatura pendent, no en volem parlar, no volem els cementiris a prop de casa. Ens pensem que si la ignorem no existirà. Però la mort i la vida són dues cares d’una mateixa moneda. D’això els països en vies de desenvolupament en saben més que nosaltres, perquè, per a ells, la mort és part de la vida. Així m’ho va fer veure un habitant d’una població de Rwanda:

 “Ell no entén perquè estic tan trista per la mort del pare, “aquí tothom ha perdut familiars”, m’ha dit i s’ha quedat tan tranquil!” (Diari personal, Rwanda)[7]

Potser sí que alguna cosa hem d’aprendre d’aquests pobles subdesenvolupats: la capacitat d’adaptació al medi, l’acceptació de la fortuna i de la fatalitat sense qüestionar-ne les fonts és com la nit i el dia, la pluja i la sequera i  així també és el nostre naixement i la nostra mort.[8]


[1] Confuci (551 a.C.- 479 a.C.) Diàlegs de Confuci, Edicions Aquari, Barcelona, p.25

[2] Claudio Magris, Premi Príncep d’Astúries de les Lletres, entrevista en el dominical de El Periódico, 17/10/04

[3] dins El Arte de la Prudencia del mateix autor.

[4] Carta al director publicada el 21/11/04 al El Periódico de Catalunya.

[5] Amb la dels enterraments de l’accident potser ens n’hauria proporcionat tres i tot, de voltes al món!

[6] Un Agost a Rwanda” de Maria Vilanova, Ed. Mediterrània, Barcelona, 1999

[7] Un agost a Rwanda de Maria Vilanova, Ed. Mediterrania, Barcelona, 1999,  p.33

[8] Ibid, p.16