(Conferència a la presentació del llibre: “La riuada de Franco” de Ferran Sales i Lluís Sales, publicada per Pagès Editors, 2012)
Des del seu origen, al segle XI, fins ara Montserrat, diverses vegades, ha tingut un paper determinant en la història de Catalunya. Jo he tingut la sort de viure-hi durant un d’aquests períodes: fou en una gran part del període franquista, des de 1946 fins a1968, al’època de l’abat Escarré.
Puc afirmar que, en aquella època tan trista i grisa per Catalunya, diríem que Montserrat va ser providencial, perquè el nostre poble va trobar-hi una llum per no perdre’s, un aixopluc per refugiar-se, una escola per formar-se i una empara per consolar-se.
En fer el llibre L’abat d’un poble. Aureli M. Escarré, basant-me en els testimonis vivents de més de dues-centes persones que l’havien freqüentat, vaig trobar un convenciment quasi unànime del gran valor històric pel país que va tenir aquell Montserrat. Un dels més sintètics i lúcids fou el d’en Xavier Rubert de Ventós, que diu així: “Montserrat era un lloc que hi acudies com qui acut a un oasi, un lloc on podies anar a dir el que no es deia, a fer el que no es feia i parlar del que no es parlava. I fer-ho amb gent més gran que tu, que això sí que era estrany: vosaltres, els monjos, éreu més grans i (fora d’alguns) éreu de la nostra mentalitat i parlàvem un llenguatge semblant, i no com aquells José Bergamín, Pablo Soria i d’altres republicans d’abans de la guerra, que venien per casa i t’explicaven unes coses… Aquell temps veies que els nostres majors estaven vitalment tocats, i vosaltres, en canvi, no estàveu vitalment tocats. La diferència entre aquella gent i vosaltres és, tot i que ells representaven una cosa semblant a la vostra, que ells estaven vitalment tocats i vosaltres no… Aquesta és la diferència que ens va produir la complicitat amb Montserrat. Montserrat ens va donar moral, perquè, en definitiva, la cultura que representava i que li corresponia tenir era la de ‘conservar els estris’. Però a vosaltres, conservar els estris us conferia una certa moral, i aquí Barcelona i la resta de país, no hi havia moral. Moral en el sentit de virtus. (de fortalesa d’esperit).. La suplència que va fer Montserrat va ser la de mantenir la moral del país. Jo em trobava entre llibres dels pensadors que descobria per casa i que em parlaven que s’ha de transformar el món i aquestes coses, i al mateix temps entre persones absolutament somortes. En canvi això és el que Montserrat va anar mantenint: en cert sentit Montserrat era la ciutat i això d’aquí (Barcelona i la resta) era el camp”.
Això és el que va fer aquell Montserrat: mantenir la moral del país. En Pasqual Maragall, referint-se a l’abat d’aquella època, diu: “L’abat Escarré representa per a alguns un Montserrat que potser mai no tornarà, una mica èpic, com una nau solitària en un mar agressiu, amb una gent a dins, plena d’esperit malgrat les circumstàncies”.
Què va fer Montserrat per mantenir la moral del país?
No és tant el que va fer com el que va ser. Perquè va ser moltes coses que van des del camp religiós fins al camp patriòtic, passant pel camp social, cultural, educatiu, etc.
Ho resumiré molt, però haig de començar pel camp religiós perquè no es pot entendre el valor del seu paper, si no es té en compte la importància enorme que tenia la religió en el nostre país els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat. Aleshores quasi tothom era religiós, fora d’una minoria agnòstica (poc nombrosa) o antireligiosa (més nombrosa). Però ningú no podia escapar-se de la influència omnímoda que hi tenia la religió.
Però per entendre la importància del seu paper en aquest camp (que era quasi exclusivament catòlic) haig de dir que sempre hi ha hagut diferents maneres de viure el catolicisme. Així com ara tothom comprèn que el catolicisme del bisbe Rouco Varela no té res a veure amb el catolicisme d’en Pere Casaldàliga, aleshores, ja abans de la guerra, a l’estat Espanyol hi havia dos catolicismes: un de molt molt majoritari que podríem anomenar nacionalcatolicismo i un de molt minoritari que era el cristianisme progressista. D’aquest, pràcticament, només n’hi havia a Catalunya. Quina era la diferència? Amb poquíssimes paraules: aquell, el majoritari, era espiritualista, és a dir, desencarnat de les realitats socials, i còmplice dels poders establerts. I el progressista era renovador, compromès amb les realitats socials i propugnava la plena separació de poders civils i religiosos. Amb la victòria franquista el primer es va fer hegemònic a tot l’estat i van quedar només uns petits reductes del progressista. El més important d’aquests va ser Montserrat, que al principi era com un foc somort d’aquest corrent renovador, però que aviat es va revifar, es va ablamar i es convertí en un fogar potent que donava escalfor religiosa a multitud de cristians, que hi acudien o hi estaven relacionats d’una manera o altra. Aquests cristians anaven convencent-se que la religió i la moral no tenien res a veure amb el règim polític que dominava el país, i que el cristianisme no era una religió d’esclaus temorosos, sinó de persones destinades a viure amb la llibertat dels fills de Déu. I també hi acudien o s’hi relacionaven sacerdots i religiosos i en rebien les ensenyances; i aquells que ja tenien una tal manera de pensar se sentien reconfortats i confirmats en la seva ideologia, i molts dels qui encara no la tenien, l’anaven adquirint; perquè Montserrat va ser com una petita universitat, on hi trobaven filosofia, teologia, sagrada escriptura, patrística i litúrgia de qualitat. I amb el bagatge que hi adquirien, o reforçaven, retornaven als seus llocs i tasques, on podien influir els seus feligresos, en el mateix sentit ideològic.
(Aquí algú potser em dirà: si Montserrat professava un cristianisme progressista, com és que es rebia en Franco sota tàlem? Molt senzill: perquè abans dels Concili, les ordenances eclesiàstiques obligaven que quan un cap d’estat visitava una catedral o santuari, hi entrés sota tàlem. Per això a partir de l’any 1962, en començar-se el Concili i posar en dubte aquestes pràctiques anacròniques, una última vegada que va pujar a Montserrat, ja no se’l va rebre sota tàlem).
Doncs bé, Montserrat va ser causa que molts cristians canviessin la seva religió carca, obscurantista i lligada al règim, per una altra oberta, compromesa i deslligada del règim. A més a més, Montserrat l’oferia a través d’una litúrgia magnífica, un cant monàstic commovedor i els càntics encantadors de l’Escolania.
Però deixem, doncs, la religió i passem a la cultura en general.
Pel que fa a la cultura en general i la cultura catalana en particular, els ciutadans que vivien sota la llosa de la mediocritat cultural del franquisme i maldaven per superar-la individualment i col·lectivament, també trobaven a Montserrat un clima de comprensió i encoratjament. I, a més, les publicacions que en sortien els ajudaven; i sobretot les revistes Serra d’Or i Qüestions de Vida Cristiana dirigides o patrocinades per Montserrat, els van servir, malgrat el clima de foscor cultural en què vivien, d’innegable vehicle de comunicació i foment de les cultures general i catalana.
I, en el sentit més ampli de la paraula cultura, també s’enriquien mútuament (Montserrat i el poble), gràcies als contactes i la relació recíproca que hi havia entre ells. Sobretot amb l’impuls de certs esdeveniments, que eren causa de cèlebres concentracions de ciutadans al santuari, algunes especialment nombroses. Tals foren les concentracions de Pax Christi, de caràcter internacional, les de la JOC, la JAC, l’escoltisme, l’excursionisme, etc., i sobretot les grans efemèrides com la de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 1947, la Corona Literària i totes les festes del 1956 (setenta-cinquè aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat Patrona de Catalunya) o la consagració del nou altar de la Basílica, el 1959. També tingué molta importància, en aquest aspecte de compenetració amb el poble i d’animador del seu esperit col·lectiu, el paper d’organitzador i conductor que Montserrat va tenir en el pelegrinatge famós que molts catalans van fer a Roma, el 1950, amb motiu de la proclamació del dogma de l’Assumpció; i el fet que fos l’Escolania de Montserrat l’escollida per cantar, a Sant Pere de Roma, l’ofici de la proclamació del dogma.
Bé, em direu, tot això per la gent creient, però i amb la no creient com es comportava Montserrat?
Aquella època, encara que poca també n’hi havia de no creient. D’aquests, una bona part també “creia” (entre cometes) en la Moreneta, o, si més no, en Montserrat considerat en conjunt: en el sentit que Montserrat i la seva Moreneta, eren un símbol inevitable de Catalunya, que anava més enllà de la religió. Montserrat i la Moreneta també eren per molts catalans “més que un club”.
Però, a banda d’això, el Montserrat de la postguerra, molt aviat va ser sensible a la realitat dels catalans no creients i, sense ficar-se en les seves raons per no creure, els va allargar sempre la mà. Començant, segurament, pels que tenien un cert nivell cultural perquè li resultava més fàcil contactar-hi; ja que, com he dit, el Montserrat d’aquesta època (el de l’abat Escarré) estimava i fomentava tant com podia la cultura. Això volia dir que, quan hi pujava un estament cultural, Montserrat procurava que s’hi invitessin tots els seus components, encara que se sabés que alguns no eren practicants i fins i tot no creients. I quan dic cultural, no vull dir solament de cultura acadèmica (escriptors, metges, arquitectes, etc), sinó també de tota la cultura popular: excursionisme, escalada, cant coral, dansa, folklore, ciclisme, motorisme, escoltisme, etc. i també tota mena de professions artesanes .
Aquesta relació va prendre impuls d’una manera molt intensa en ocasió de la festa ja mencionada de l’Entronització, el 1947, i es va anar continuant i augmentant els anys posteriors i es va estendre a totes, o quasi, les capes de la societat.
El món obrer de procedència espanyola, però practicant, també es feia un honor de pujar algun cop a Montserrat. I el no creient, sobretot si era militant antirègim, en veure que a Montserrat trobaven ajuda els seus companys amb dificultats (com veurem), va anar perdent els prejudicis anticlericals que, no pas sense raó, tenia. O sigui que Montserrat també va fer una labor important en l’apaivagament de l’anticlericalisme que es va anar produint en la societat de després de la guerra.
Només ho feia Montserrat, això?
Sortosament no. Pel que fa a la jerarquia eclesiàstica dels Països Catalans ningú més, llevat de dues excepcions: la del bisbe de Vic, Dr. Masnou, que malgrat la seva malíssima salut va fer tot el que va poder, i el bisbe Pont i Gol de Sogorb, de Castellò de la Plana. Ara, de capellans de base i de frares caputxins, escolapis i algun claretià, per sort per Catalunya varen ser molts els qui també ho van fer. Sento no poder-los anomenar aquí, però mereixerien que un bon historiador recordés la seva lloable tasca d’aquella època.
El que passava, però, és que Montserrat, per la seva mateixa naturalesa i influència a tot el país, hi tingué sens dubte un paper principal. I, a més, com ja he dit, quasi tots aquests sacerdots trobaven a Montserrat el confort i fins l’orientació que necessitaven. Aquesta influència montserratina fins es notava visualment: on hi havia un sacerdot una mica progre totes les cerimònies, ornamentació i fins l’arquitectura litúrgiques que usava eren “com ho fan a Montserrat”.
Però passem al terreny més pròpiament polític. .
Quina política feia Montserrat?
Si per política entenem el que ara s’acostuma a entendre, és a dir, política de partit, no en va tenir absolutament, absolutament cap. Però si ho entenem en el sentit genuí d’acció pel bé comú, estant com estava el país sotmès a una dictadura i una dictadura que negava la identitat del nostre poble, en va tenir molta.
Valent-se d’una certa impunitat que la condició eclesiàstica li conferia en aquell règim que tenia un concordat amb la Santa Seu, va fer molt defensant la llengua del país: començant ben aviat a servir-se del català en les funcions religioses, editant, segurament els primers, llibres en català, publicant o emparant la publicació de revistes en aquesta llengua, etc. Però sobretot va fer aquesta política, com ja hem dit, ajudant el poble català a recuperar la seva moral i, fins on era possible, el retrobament dels seus ciutadans entre ells, tot i que força d’ells s’havien enfrontat a causa de la guerra civil. Per treballar especialment en aquests sentits va organitzar les efemèrides ja mencionades. D’elles va ser especialment important, ja ho hem dit, la de l’Entronització de la Mare de Déu, el 1947. I ho va ser, no solament per la proesa logística de reunir desenes i desenes de milers de persones a Montserrat, en una època on els mitjans de transport i comunicació eren d’una penúria de solemnitat; sinó sobretot per la capacitat de fer sentir en tota aquella gentada el goig comú de pertinença a un poble, que es negava a morir i que se sentia representat per la llengua emprada en la festa i en la senyera que uns activistes oportuns van col·locar al “Gorro Frigi” -la immensa agulla rocosa que presideix les places del santuari, on se celebraren els actes religiosos, ja que la Basílica no donava l’abast per fer-ho. Però també ho va ser per tota la pedagogia prèvia que va fer l’anomenada Comissió Abat Oliba (fomentada per Montserrrat), organitzadora de la diada, en anar preparant el poble d’arreu de Catalunya respecte del significat d’aquella festa.
També van ser importants en aquest aspecte els altres aplecs ja mencionats i que no repetiré. Perquè, encara que teòricament ho separem, els fets socials estan tan implicats entre si que són inseparables els aspectes religiosos dels culturals i polítics. Per això podem ben dir que, en el sentit ampli de la paraula política, tot el que va fer a favor de la cultura i dels moviments culturals i pedagògics mal vistos pel règim, des de l’escoltisme fins a Òmnium Cultural, passant per totes les altres activitats pedagògiques i culturals catalanes, va ser d’una notable importància política.
Això no treu que hi hagi uns gestos montserratins que siguin més específicament polítics: d’una banda el d’oferir aixopluc a reunions i debats que feien les diverses formacions polítiques clandestines antirègim; i d’altra banda l’ajuda individualitzada prestada a persones perseguides pel règim, ja sigui refugiant-les en el mateix monestir per evitar de ser detingudes, ja sigui intercedint a través de les autoritats i caps de policia per alliberar les que estaven preses, o per evitar-los mals tractaments a les comissaries i a les presons (en aquest últim sentit, va tenir una repercussió social especial a tot l’Estat la intervenció de l’abat Escarré per impedir que s’obligués anar a missa els presos polítics que no es consideraven creients).
Però allò que més repercussió política va tenir, i va fer canviar o evolucionar el pensament polític de molta gent, van ser les manifestacions públiques contràries al règim dictatorial que va fer l’abat Escarré, en determinades circumstàncies. Van ser diverses, però les de més ressò foren l’homilia de la Immaculada del 1958 (contra el famós governador Acedo Colunga), l’homilia de Nadal del 62 (a favor dels obrers i els presos polítics), i sobretot les declaracions al diari Le Monde, el novembre del 1963, de condemna de l’actuació del règim imperant.
Van ser sobretot aquestes manifestacions públiques les que van enfurismar especialment el règim espanyol. El qual no va parar de pressionar Roma; i el Vaticà, sempre disposat (Joan XXIII ja era mort i el vendaval del Concili, sota el pontificat de Pau VI ja havia amainat) sempre disposat, dic, a complaure els poders establerts, va acabar exiliant fora de Montserrat i de Catalunya l’abat Escarré i uns quants monjos més. (L’abat es va refugiar a Viboldone, prop de Milà, i la majoria dels altres expulsats a Cuixà).
L’Abat Escarré, doncs, va jugar fort fins a arriscar-se a patir l’exili i a ser desposseït del títol abacial. Però ¿sempre va ser tan combatiu amb el règim?
A veure: era una persona de natural autoritari i la regla benedictina li permetia ser-ho molt. Però, en canvi, era, cosa insòlita en les autoritats, plenament conscient dels seus límits i deia: jo només serveixo per manar i escombrar. Per escombrar no ho sé, però per manar sí, molt. És l’únic cap (“jefe”) que he conegut que en sabia, de manar: conscient dels seus límits, encarregava els afers a aquells que creia que hi entenien, però et donava plena llibertat d’actuació. Això sí, si el resultats no eren bons, et canviava per un altre, però bonament.
Aquest autoreconeixement dels seus límits li permeté tenir una gran flexibilitat d’esperit i fer una evolució mental d’obertura progressiva cap a les realitats socials que es vivien, i orientar-hi també la comunitat.
Això ens facilità tenir una estreta relació amb diversos grups socials. Però no foren ni de Falange, ni dels Requetès, ni de Los Alfereces Provisionales, ni de los Excombatientes, ni de l’Acción Catòlica Española, ni la Asociación de Dirigentes, ni cap dels grups benvistos pel règim. Sinó que tots varen ser grups malvistos pel règim. Per què? Tots pujaven a Montserrat, però els uns sintonitzaren amb nosaltres i els altres no.
Dels que sintonitzaren, els primers foren els escoltes. Tant els confessionals com els no confessionals: varen trobar a Montserrat tota mena de protecció, ajuda, orientació i tot el que calgué. Fins i tot una vegada l’abat Escarré els va evitar una multa governativa, dient al governador que si no els la treia la pagaria ell. Per part seva, els escoltes, tots, es varen portar molt bé amb Montserrat. I va ser en una seva cèlebre concentració clandestina, nois i noies, al pati del noviciat, d’estricta clausura, que l’abat Escarré va dir-los aquella famosa frase: “Montserrat és vostre”.
També van ser estretes les relacions amb els escaladors (la major part dels quals eren menjacapellans i antirègim), que ens van ensenyar a escalar i amb qui vàrem compartir les cordades.
També amb el moviment internacional Pax Christi, que tant va fer per la pau franco-alemanya.
També amb els membres de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, que van portar a cap accions subversives contra el règim i molt especialment els anomenats “Fets del Palau de Música”. També amb els joves d’Acció Catòlica, la JOC, la JAC i les altres formes d’Acció Catòlica especialitzada, que eren les progressistes, contràries al sistema. També amb sindicats clandestins com l’OCPD, derivat de la prohibida Federació de Joves Cristians de Catalunya i les CCOO, que van néixer a la parròquia de Sant Medir i van fer algunes primeres reunions a Montserrat. També grups de formació i acció com el Torras i Bages i sobretot el CC, molts membres del qual han esdevingut dirigents polítics i socials després del franquisme. A més, l’abat deixava que alguns monjos fessin estades en parròquies de medi obrer i centrades en les problemàtiques socials, com la de Sant Medir de Barcelona i la de Belleville de París. També permetia que dirigíssim les anomenades comunitats de base, a Barcelona, etc., etc.
Però no puc deixar de mencionar les Rutes Universitàries perquè crec que foren de gran importància: tingueren lloc entre el 1957 i el 1962. Pujaven a peu des de Monistrol i al santuari es reunien en locals apropiats i pel camí i a dalt podien parlar i discutir en grans grups i lliurement, de totes aquelles coses que no podien fer a Barcelona, a causa de la repressió policial.
També l’abat va fer que diverses persones enteses en qüestions científiques, culturals i socials vinguessin a fer xerrades a la comunitat. I d’altres ens vinguessin a fer cinema i cine-fòrums.
Les estances del monestir es van anar obrint a l’entrada de la gent, als contactes individuals i grupals, a les discussions i debats. D’aquests els anomenats “Col·loquis” varen tenir un especial ressò.
Hi havia, doncs, una gran i progressiva obertura al poble i la relació amb ell s’estenia.
Una tràgica circumstància va ser motiu d’estrènyer especialment aquesta relació. Fou la tragèdia de les anomenades “Inundacions del Vallès”, però que agafaren també el Baix Llobregat i el Barcelonès:
Aquella nit del 25 de setembre de 1962, em trobava a Barcelona reunit amb una d’aquelles comunitats de base. Durant tota la nit vam sentir ploure a bots i a barrals amb una intensitat desacostumada. L’endemà al matí havia d’agafar el tren per reunir-me amb el P. Abat que estava en un poblet fora de Barcelona, però els trens no funcionaven. Tornant a casa i posant la ràdio vam sentir en Soler Serrano començant a explicar les grans desgràcies que s’anaven sabent dels aiguats. D’entre aquestes ens va cridar l’atenció que a una gran esplanada de sota el Papiol havien quedat atrapats una gran quantitat de cossos de gent ofegada enterrats en el fang i que faltaven voluntaris per anar a rescatar-los. Aleshores vaig pensar: això ho podríem fer amb els escoltes. Vaig telefonar a en Josep M. Martorell comissari de la branca guies dels Minyons Escoltes i li ho vaig proposar. Els escoltes es van moure i van aconseguir un camió amb xofer i pics i pales i amb un grup d’ells ens vam traslladar a l’esplanada en qüestió. Al cap de poc de ser-hi també van arribar dos camions amb obrers voluntaris de la Hispano Olivetti. També hi van comparèixer voluntaris de la Creu Roja dels pobles veïns, dos suboficials de l’exèrcit, que excepcionalment eren catalans, i dues “jefas” de falange. Us estalvio la descripció del panorama. Tota aquella gent era molt respectuosa amb un monjo de Montserrat i em vaig trobar al front d’un petit exèrcit de voluntaris. Amb unes portes arrossegades per la riuada vam fer una plataforma neta de fang per al comandament, i una altra a la vora per anar-hi dipositant els cadàvers rescatats. Les noies de la Creu Roja i les dues falangistes van aconseguir llençols per cobrir els cossos que, a més, tots eren nus. Venia un camió a recollir periòdicament els cadàvers per portar-los a les Fonts de Terrassa, on els netejaven i eren reconeguts pels forenses i els familiars. Vam estar-hi quatre dies i cada dia el nombre d’escoltes voluntaris augmentava. Van passar-hi moltes coses que no tinc temps d’explicar-vos. Solament us diré que els que treballàvem allà teníem notícia de les enormes mentides que vomitaven els mitjans de comunicació, proclamant la gran ajuda que prestaven els elements governamentals i el gran sacrifici de l’exèrcit rescatant cadàvers dels ofegats, etc.,etc. Allà no hi havia ningú del govern treballant-hi. Aquells dos suboficials hi eren voluntàriament i les dues “jefas” també. Però hi van treure el cap dos ministres. Primer el de Fomento (em sembla que es deia Jorge Vigón). Aquest es va entrevistar amb mi, em va preguntar què necessitàvem i va marxar, dient que ja enviaria reforços i material. Però mai més no en vam saber res. L’altre fou el ministre de la guerra, Pablo Martín Alonso, conegut pel “Gato con botas”. Quan va arribar, els obrers de la Hispano Olivetti i els escoltes el van rodejar i escridassar, demanant-li on era l’exèrcit que ens deien que treballava tant. L’home es va enfurismar i va marxar dient que mandaría un destacamento. Sí, l’endemà va arribar-ne un , però era de la guàrdia civil i no feia res. Només feia nosa, de manera que amb l’ajuda dels dos suboficials vam convèncer el “comando” corresponent que més valia que se n’anessin i ho varen fer. També us diré que va venir-hi la radio-televisió francesa i em va fer una entrevista. No cal dir que ho vaig aprofitar per despatxar-me de gust contra les mentides que feia córrer el govern. Ho varen emetre l’endemà en el programa principal de notícies titulat “Cinc Colonnes a une”. També us diré que quan va arribar el diumenge, la feina ja estava feta, i va semblar que seria una bona idea celebrar la missa al mig d’aquell camp de desolació. Vam trobar una mena de banc de fuster arrossegat per les aigües, vaig portar els ornaments del pis que Montserrat té a Barcelona i hi vaig celebrar la missa, ajudat per un altre monjo, el P. Climent. Rodejava l’altar la gran colla de voluntaris que havien vingut a treballar-hi. Feia un dia esplèndid i va resultar un acte ple d’emoció i reconfort. A més, va tenir un altre efecte inesperat: el fotògraf Francesc Tur, escolta i exescolà de Montserrat, va fer fotos de la missa i les va oferir a la revista Destino. Aquests van estar molt contents, perquè la setmana després dels fets va venir en Franco a treure rendiment de la catàstrofe –com tan bé explica el llibre presentat. Això els posava en el compromís d’haver de treure la revista amb la foto d’en Franco a la portada, però s’hi resistien perquè sabien com era d’enganyosa aquella visita del Caudillo; i van trobar la solució posant al seu lloc una d’aquelles fotos de la missa en qüestió, acompanyada del lema “renace la esperanza”.
En el llibre presentat queden molt ben explicades les intervencions i intromissions interessades dels elements governamentals o para governamentals en tots els camps de treball de reparació dels danys. Però allà on érem nosaltres, fora d’aquelles aparicions esporàdiques dels dos ministres i el destacament de la guàrdia civil, no va venir cap més element governamental a fer-nos la murga. Potser va ser perquè vam acabar la feina aviat i no van tenir temps de venir-hi.
Però, a banda d’això, Montserrat va tenir una intervenció molt més important a favor del poble damnificat. El llibre en qüestió ja l’explica, ho resumiré, doncs, breument. El govern espanyol va ordenar una recol·lecta a tot l’estat, i el llibre explica degudament quina va ser la seva sort. Però, heus aquí que els catalans que estaven a l’exili commoguts per la desgràcia varen fer la seva recol·lecta i la van posar a mans del president Tarradellas, exiliat a Saint Martin-le-Beau, però amb la indicació que no anés a parar a la col·lecta del govern espanyol perquè no se’n fiaven gens i el President tampoc. Aleshores aquest va pensar: qui pot ser dipositari i repartidor d’aquestes donacions, sense que caiguin en mans de l’Estat, i que sigui acceptat per tothom i no creï cap malentès? I va dir-se l’únic que ho pot fer és Montserrat. Es va posar, doncs, clandestinament en relació amb Montserrat per fer-li la proposta i Montserrat li va respondre immediatament que sí. Sorprès de tanta rapidesa, va quedar per trobar-se amb el pare majordom del monestir (que era el meu germà Ramon) a Saint Martin-le-Beau. Aquest hi va anar i li va dir que l’operació es podria fer sense problema perquè eren donacions en fideïcomís, és a dir, amb destinataris obligats. Com ho varen fer? Montserrat té una petita residència a Andorra des de molt abans de la guerra i pot obrir-hi un compte corrent. Es van ingressar els diners en aquest compte i el majordom es va encarregar d’anar-los introduint aquí. Un cop aquí, va parlar amb l’advocat Joaquim Badia de Terrassa i aquest es va fer càrrec del repartiment, valent-se d’un equip d’assistents socials que havien estudiat molt bé quines eren les famílies perjudicades i en quin grau cada una.
A partir d’aleshores es van començar unes relacions, fora de Catalunya naturalment, entre el president Tarradellas i l’abat Escarré. I com que l’abat tenia un gran respecte per les autoritats legítimes i mai no havia tingut la temptació de suplantar-les en res, les relacions van ser suficientment bones i això va beneficiar molt el futur de Catalunya. En efecte, va ajudar a abatre el mur que s’havia anat creant amb el temps entre els catalans compromesos de l’interior i els de l’exterior. L’abat Escarré tenia una gran autoritat moral tant a dins com fora de Catalunya entre la gent preocupada per l’alliberament del país. El fet, doncs, que manifestés el seu respecte pel President de la Generalitat i hi tingués bona relació va afavorir l’acostament dels dos cantons.
Tinc la impressió que us he cansat i que encara no us he dit gairebé res del que fou el Montserrat d’aquella època i el seu abat. Tampoc no us he exposat tot el procés precedent i consegüent de l’exili de l’abat i d’aquell grup de monjos. Però això seria matèria per tota un altra xerrada.
En resum: la comunitat de Montserrat, a la qual els anomenats rojos havien mort 23 membres i fou foragitada del monestir, en acabar la guerra, encara que no es refiava del tot del règim, li estava agraïda perquè havia recuperat el monestir. I l’abat Escarré, de temperament autoritari, sentia una certa simpatia per en Franco. Però de seguida, la comunitat i sobretot l’abat, van prendre consciència que pel lloc que ocupaven es devien al poble de Catalunya (a més el meu germà Ramon, com a majordom, ens recordava sempre que vivíem del poble català). La intel·ligència i la ductilitat d’esperit de l’abat li van fer prendre consciència progressiva de les realitats de tot ordre que patia el país. A més, tenia la gran virtut de saber escoltar la gent i deixar-se influir si veia que tenia raó. I va escoltar molt els seus monjos joves i molta gent de fora: tals com en Josep Benet, en Coll i Alentorn, en Fèlix Millet (pare!), en Raimon Galí, en Josep M. Castellet, en Jordi Carbonell, en Joan Reventós, en Jaume Lorés, en Vicens Vives, l’Andreu Abelló… els capellans progres, i membres de tots els partits antirègim, des dels anarquistes fins als demòcrates cristians. I va prendre partit clar i decidit a favor del poble (molt especialment de la seva llengua), de la justícia i la llibertat. Això el va portar (quasi l’única autoritat eclesiàstica) a denunciar clarament el sistema i a defensar els qui lluitaven per aquelles causes. La conseqüència en fou l’exili i la supressió del títol d’abat de Montserrat. El poble, però, amb gran intuïció de la realitat el va proclamar abat de Catalunya. I li va retre un clamorós i subversiu comiat en la seva mort.
Ell, com altra gent de la seva època, va saber estar, amb gran sacrifici, a l’alçada d’aquella Catalunya sofrent. Ara, que en tenim l’ocasió, estiguem nosaltres a l’alçada d’una Catalunya sofrent però emergent.
Barcelona, novembre de 2012
Jordi Vila-Abadal i Vilaplana