(Capítol III de “La mort, una lliçó de vida?”, Editorial Mediterrània, 2005).                                                               

D’aquest reguitzell de morts que m’han tocat de prop, cadascuna l’he viscut diferent. Les quatre de l’accident em van costar de destriar. Venien totes en bloc. Eren com una fotografia de grup. De mica en mica les vaig poder anar individualitzant, i plorant d’una en una. El record del tanatori, amb tota una ala per a nosaltres, anant d’una sala de vetlla a l’altra, és un record difícil d’oblidar, com macabre és el record del crematori, on amb els quatre fèretres exposats un al costat de l’altre no sabíem a quin dels morts pertanyia cadascun. Ens hi vam haver d’acostar a llegir-ne els noms per a saber-ho. Ja és prou traumàtic enterrar un ésser estimat, com per haver de suportar l’enterrament de quatre de cop!

No m’hi caben totes les morts a la foto, tinc la sensació que no ens en podrem sortir, tot és massa, La gent que t’envolta i et truca no saben que dir-te i has d’acabar consolant-los tu, té nassos la cosa! (diari personal)

       “Com pot ser que la meva mare, la meva germana, el seu marit i la meva neboda mai més ja no hi siguin? Es fortíssim i inacceptable”. (diari personal)

 Tinc la sensació que a la mare encara no l’he pogut plorar com es mereix. Va en el paquet de l’accident i malgrat l’esforç per aïllar-la, m’ha quedat la recança de no haver-li pogut dedicar unes llàgrimes exclusives. La veritat, però, és que encara ara em descobreixo esperant que el telèfon truqui i que sigui ella i sovint veig la seva imatge que continuo sentint viva al meu costat. No és fins que m’adono que ja no puc recordar la seva veu que la certesa de la seva desaparició no se’m presenta amb tota la seva cruesa i em paralitza per uns instants. No hi ha paraules per descriure el buit que et queda quan ja no tens al teu costat una de les persones més importants en la teva vida. El dolor per la seva absència- com el vaig sentir anys abans amb la del pare- gairebé et fa viure la seva mort com un acte d’abandonament i de traïdoria. Tot el que no li vas fer o no li vas dir se t’apareix constantment per recordar-te que has perdut un ésser excepcional i insubstituïble i que per més temps que passi no podràs superar la seva desaparició perquè és un tros de tu que se n’ha anat amb ell.

      “Vaig  molt justeta i tot m’aclapara. No sé si me’n sortiré perquè a més de no controlar la situació externa, m’adono que tampoc controlo la interna. Estic molt an  goixada i trobo a faltar molt la mare…Això que no es pugui rebobinar és un fàstic!” (diari personal).

 Tampoc no he pogut acabar d’enterrar ni plorar la meva germana ni l’he pogut separar de la gran tragèdia que va ser que deixés dos fills orfes. A vegades, fins i tot m’hi enfado i l’escridasso per haver-ho permès… no ho puc evitar. Suposo que deu ser una manera de dir-li que la trobo molt a faltar i que la seva desaparició és, per a mi, totalment incomprensible.

      “He somiat amb la mort de la meva germana, per primera vegada després de tants mesos l’he vist a ella sola, l’he pogut aïllar. Li he preguntat perquè ha deixat dues criatures abandonades. Ella ha obert els ulls, ha fet una ganyota amb la boca semblant a un somriure i s’ha tornat a quedar immòbil, sense dir res. M’he despertat amarada de llàgrimes”.(diari personal).

De qui sí que em vaig poder acomiadar va ser del meu germà, curiosament pel qui, un cop mort, vaig vessar menys llàgrimes. Al meu germà li van diagnosticar un càncer terminal quan començàvem a aixecar cap de les conseqüències de l’accident. Tenia aleshores quaranta-cinc anys. M’imagino que el seu cos no va poder aguantar tant dolor i ho va somatitzar. Va estar divuit mesos malalt i li vaig anar a fer companyia força sovint. Durant aquestes estones no només em va permetre que m’acomiadés d’ell sinó que també ho fes de tots aquells que se n’havien anat sobtadament. Aquesta va ser una gran oportunitat que em va brindar no només el meu germà sinó també els que l’envoltaven. Si la seva família més propera no m’hagués obert les portes i m’hagués facilitat que pogués passar-me totes les estones que volia al seu costat, ara no tindria aquesta serenitat que m’ha donat el fet d’haver-lo pogut acompanyar en el darrer viatge. Un viatge en el qual ell va assumir el paper de guia: sense queixar-se, facilitant les converses, fent-te sentir benvinguda tant si el visitaves poc sovint com molt, interessant-se pels teus afers o comentant qualsevol afer d’actualitat o qualsevol fotesa. Mai no ens va caldre que parléssim de la mort, ell sabia que li quedava poc i jo també, no calia dramatitzar, Cada estona que vaig passar amb ell, va ser una lliçó de vida. Observar com va viure la seva malaltia terminal i com va preparar-se per al final, acomiadant-se de tothom sense escarafalls com aquell que no vol la cosa, va ser  i serà sempre, per a  mi, un referent a l’hora d’enfrontar-me a qualsevol situació escabrosa.[2]La gran recança que em queda és que no li podré dir mai com li estic d’agraïda per haver-me deixat reconciliar amb totes les altres morts a  través seu i també, naturalment, la recança –ja des d’un punt de vista més frívol i egoista que espero que em sabreu perdonar, ell de ben segur que ho faria!-, que no em podrà aclarir més xafardaries locals i familiars, de les quals ell -com ho havia estat la meva mare- era especialista.

Una de les morts més cruels diuen que és la d’un fill. Quan això passa es trastoca la llei natural de vida.  Els primers en arribar han de ser els primers en marxar. Els fills són els qui enterren els pares, no a l’inrevés.  La mort d’un fill es considera en totes les cultures com un fet antinatural, una inversió del cicle biològic normal, i per això és racionalment i emocional inadmissible. Ni tan sols existeix una paraula, que sigui equivalent a orfe o vidu, per anomenar els que han perdut un fill. Donar la notícia de la mort d’un fill a un pare és una tasca feixuga i desagradable, que no s’oblida mai. Després d’haver-ho fet et queda la certesa que has estat molt maldestre amb les paraules i que la persona que ha rebut la mala notícia t’associa, per sempre més, amb la pèrdua del fill. D’alguna manera, la relació queda marcada tota la vida, és com si  et sentissis culpable de la pèrdua que has hagut de comunicar.

Sortosament la persona que es va encarregar de donar la notícia de la mort dels seus pares a la petita de set anys que s’havia quedat òrfena, ho va fer amb més fortuna que jo en el cas abans esmentat. A ella se li va acudir fer-ho a través d’un conte i ho va fer amb sensibilitat i enginy. Va ser un gran encert. La nena va semblar que ho comprenia i ho acceptava. Des d’aleshores la mort dels seus pares és un fet totalment acceptat i incorporat a la seva nova vida.

No va ser tan senzill explicar-ho al seu germà, el nen accidentat. A mesura que va anar tornant en si i tenint consciència d’on era i del que havia passat, semblava com si ja intuís que els seus pares eren morts perquè no era normal que no fossin allà amb ell, a l’hospital. No demanava, però, per ells, amb l’esperança, segurament que un dia apareguessin per la porta de l’habitació. Es notava que no s’atrevia a saber la veritat, que implícitament ja havia endevinat. Va ser una tia seva, una de les que en tenia cura a l’hospital, que va haver de passar el tràngol de constestar-li quan finalment es va atrevir a fer la pregunta concreta de: ”on són els meus pares?”. Des d’aquell dia i durant un temps força llarg, cada cop que ens veiem es repetia el mateix diàleg:

Nen- “Maria, ja sé que la pregunta que et faré és molt tonta, molt tonta, i que ja en sé la resposta, però t’ho puc preguntar?”

Jo– “Si, és clar”

Nen– “on és el meu pare?”

Jo– “Ja ho saps on és”

Nen– “Al cel, però per què?”

Jo– “digues-m’ho tu, per què? “

Nen– Per què va xocar contra un camió. Però per què no pot tornar?”

A partir d’aquí, jo ja no podia continuar la conversa perquè se’m negaven els ulls.