I després diuen que les porteres, com jo, som tafaneres! La Mercedites, la meva filla, m’ha fet escoltar la conversa —que torna a córrer per tot arreu— entre una política ambiciosa i una ex nòvia plena de despit. Quina manera més barroera de fer safareig!

Sembla que el que va passar aquell migdia en un restaurant que es diu La Camarga és molt greu, però, a mi —ja em perdonaran—, em va recordar les obres de teatre que passaven per la ràdio les nits de diumenge i que les interpretava el Cuadro Escénico de Radio Nacional de España en Cataluña.

I és que semblava tan ben assajat! Fins i tot els efectes especials, tan creïbles! Quan senties abocar vi al got, et podies imaginar el cambrer amb la mà enganxada a l’esquena –no he sabut mai per què ho fan— servint a les damisel·les el líquid escollit: rosat, blanc o negre.

De menjar ho devien fer poc, les dues actrius, perquè no paraven de xerrar. I quina llengua, Verge Santa! Jo, de sa mare, els hi hauria fet rentar amb lleixiu! Costa de creure que hagin anat mai a estudi. Encara que suposo que sí ho van fer, de jovenetes, perquè parlaven com si hi entenguessin de tot. Com ho fan els tertulians de la ràdio, que són tan savis, que tant és si es tracta de discutir sobre la pesca del salmó als rius de Noruega com si s’ha de parlar dels molinets de cafè que fan servir els habitants de Corea del Sud; per a tot tenen resposta.

Pues això, que si fulanito m’ha dit, que si menganito m’ha contestat… i entremig uns renecs! Jo, la veritat, m’ho he passat d’allò més bé, sobretot quan deixaven de volta i mitja els senyors que havien passat pel seu jaç, ja m’entenen… Quants detalls!

I és que saber que dames tan importants també tenen secrets d’alcova —a hores d’ara ben airejats als quatre vents—, no sé,  m’ha fet sentir-les més properes i més… com els ho diria? més poc de fiar, com qualsevol d’aquelles amigues que totes tenim, que quan els expliques un secret saps perfectament que en arribar a la cantonada ho sabrà tot el barri. Ja saben de qui els parlo, oi?

Jo, moltes vegades, quan vull que una notícia s’escampi, l’explico a la del principal i li demano que si us plau, no en digui res a ningú. Oli en un llum! Al cap de mig minut, tota l’escala en va plena! Pues aquest parell de senyoretes em va semblar que feien el mateix. Ah! I que no volien donar la raó al meu Eusebio quan em deia: “Vals més pel que calles que pel que dius!”, perquè  amb els milers d’euros que s’han embutxacat, tant l’una com l’altra, per aquesta conversa tan ben interpretada, no em diran que no els ha sortit a compte garlar pels descosits!