I és que fa dies que quan poso la ràdio, mentre frego l’escala, només sento que ministres i exministres, empresaris i exempresaris, prínceps i exprínceps, ducs i exducs, alcaldes i exalcaldes, presidents i expresidents es dediquen a rentar els seus diners en els llocs més impensats del món mundial. Com si no tinguessin safareig a casa! Pues no, se n’han d’anar a fer-ho a unes illes que tenen nom de rèptil o de verges maries, que vés a saber on paren! Ah, i un dels safarejos més cobejat ―i del qual s’han encaterinat els d’aquesta colla― és el d’Andorra, ves per on… Deu ser per les aigües cristal·lines que davallen de les muntanyes quan les congestes es fonen… I és que sembla que en aquest petit país deixen els quartos nets com una patena!

I per què han de rentar els seus pistrincs? Bueno, això dels “seus” no sé si és gaire exacte, però això ja serien figues d’un altre paner… Pues això, per què? Males llengües diuen ―i la Trini, la portera del número onze, també― que és que fan una mica de ferum.., ja saben, per allò d’on han sortit, no sé si m’entenen…, que sembla que tot plegat és un gran femer.

Jo, si volen que els digui la veritat, de bitllets verds o vermells, no n’he rentat mai, i mira que me n’he fet tips de fer bugades!, però és que mai me n’han sobrat per poder-me entretenir a fer-los nets. Claro que el meu Eusebio, al cel sia, sempre deia que ‹‹treballant no es fan diners››… I el que tal vegada no saben tota aquesta colla és que ‹‹a cada bugada es perd un llençol›› i un dia o altre pot ser el del seu llit, per més de seda o de fil que sigui.