Diguin-me ignoranta però com que aquestes setmanes he estat llegint els diaris dels veïns que han marxat de vacances ―no els llençaré sense ni obrir, oi?― he vist moltes fotos de morts de les guerres que hi ha arreu del món.

Si volen que els digui, a mi m’esgarrifen tots els morts. Els que s’han matat amb pistoles, ganivets, bombes o el que sigui.

Ara sembla, però, que hi ha una guerra on les víctimes no tenen ni un fil de sang ni ferides purulentes i, amb aquests, tothom ha posat el crit al cel; diuen que la mort que han rebut aquests pobrets és un atemptat a la dignitat humana.

Com que sembla que no els han fet explotar el cap, ni el fetge ni la melsa, ni els han mutilats ni cames ni braços, ni tampoc no els han cremat vius ―vaja, com s’ha de fer en una guerra com Déu mana―, els mandamás es queixen que no se’ls ha matat bé, perquè els han llençat gasos de química en lloc d’esbudellar-los, i això està prohibit, segons diuen.

Diguin-me tonta de remate però pel que he entès si et destrossen el cos no passa res, perquè ho fa un heroi que defensa la pàtria, però si et maten sense ferides ni sang, allavonces la mort és  “indigne” i potser ja no és tant com Déu mana.

Per a mi matar és matar, sigui quina sigui l’arma, i morir a mans d’un botxí és morir a mans d’un botxí, sigui un heroi o un mala peça, no els sembla?