Estic escoltant la ràdio ―com cada matí, mentre frego l’escala― i sento que la gent està molt revolucionada per saber qui pagarà el trasllat del missioner que ha agafat aquell mal tan lleig a l’Àfrica i del qual no el poden curar allà.

Jo, pobra de mi, que no tinc estudis, me’n guardaré com d’escaldar-me de dir si ho ha de pagar els que ens manen, el missioner, la seva comunitat o el papa de Roma.

Però em pregunto: tot un avió per a un malalt? Per què no van aprofitar el viatge i no el van carregar d’altres malalts que tampoc no tenen cura en el seu país? Si, ja sé què em diran, vostès: que els altres no eren d’aquí. I jo, sincerament, no ho entenc…, d’on has de ser per a que et puguin salvar? Si hi havia lloc, tant els feia portar-ne un com cinc com deu, dic jo… I tot l’enrenou que han fet a l’hospital, tant era, també, per a un com per a deu, torno a dir jo, que no hi entenc de números, ja ho saben…

No som tots tan bons quan donem per al Domund? Pues, que es noti! O és que tenia raó el meu Eusebio quan deia que de diners i de bondat, la meitat de la meitat?… No, si ja dic jo que moltes promeses i poques ateses, i de la casa del pobre, tothom en fuig. Claro que jo no tinc estudis, ja els ho he dit abans.