Sí, tal com els ho dic. Bueno, més d’uns dies! Vostès són testimonis que no van poder llegir el darrer comentari meu, perquè quan tot just començaven a fer-ho, els sortia una reguitzell de números i lletres que no els deixaven veure res més. Va ser així, oi? Vaja, com quan anàvem al cine, al poble, i mossèn Ramon posava la mà davant del projector perquè el petó del Gari Cuper a la noia de torn no ens fes pecar. I després, potser han anat rebent coses estranyes que els deien que ara sí, però no… I potser, també, alguns de vostès van rebre això que llegeixen ara, que els vaig enviar d’amagatotis, però que no va arribar a tothom…

La Mercedites, la meva filla, m’ha dit que als que manen no els agrada el que dic, que, ras i curt, remugo massa. Però és que m’ho serveixen en safata! I que Déu ― o els capitostos― tenen un bastó que pega i no fa remor, i per això m’han esconyat l’enllaç ―em sembla que en diuen― que fa que vostès puguin llegir el que els escric, cada vegada que em sembla que els he de posar al corrent del que passa pel món o pel barri.

La veritat és que no sé perquè s’amoïnen tant pel que pugui dir una pobra portera, que no té estudis i que diu el que li surt de la barretina, amb fonament, això sí! Que el meu Eusebio ―al cel sia― sempre deia: “Les dones només callen el que no saben”, i jo tinc l’obligació, com a servidora de tots vostès, de tenir-los informats, sí senyor, de tot el que sé.

Sort que La Merceditas m’ha arreglat aquest cordó invisible que em fa arribar fins a vostès, i m’ha dit que l’ha amagat de tal manera que ningú no el trobarà. Déu l’escolti! Perquè de “pescar, nedar i parlar, no en sap tothom qui s’ho pensa”, i jo ―mal m’està el dir-ho―, de xerrar en sé un rato llarg i ni morta no em faran callar! Bueno, potser morta sí que no en tindré més remei...