No sé pas què s’exclamen els que la justícia els va al darrere per aclarir d’on els surten les misses…! Que no saben que si treballant se fessin rics, els rucs durien bast d‘or…?

N’hi ha que amb les butxaques a vessar de pistrincs ―de vés a saber on―, ens volen fer combregar amb rodes de molí quan n’han de passar comptes, i ens diuen que “no és el que sembla” ―això em sona que també ho va dir la del quart quan el marit la va enxampar amb el recader de la farmàcia― mentre pretenen fer-nos llàstima, com si no haguessin trencat mai cap plat.

Ja poden ja plorar amb llàgrimes de cocodril! Com si no sabéssim que plors i dols, amb diners són menys, i que, per descomptat, el diner tot ho alcança i de la justícia torça la balança.  I si no, mirin la desfilada per la rampa de l’illa de la calma o les vacances que passa a l’illa del costat el que es va enriquir amb un palau que sonava molt bé …

A mi ―quan em queixava que no arribàvem a final de mes― l’Eusebio sempre em deia: diners i fills, com més pocs, menys perills… I a fe de Déu que vam seguir-ho al peu de la lletra: ni un duro mai i només vaig parir la Mercedites…

I si el meu home aixequés el cap ―que Déu no ho faci― els diria que com més rics més rucs, i que el diner fa ric però no fa savi… claro que, què volen que els digui? el diner si no ho fa tot, molt pot…