Maria Vilanova i Vila-Abadal

La Secundina, la portera del número 13, sap que ha d’obrir els ulls, parar l’orella i no badar boca. La vida dels veïns no és assumpte seu i encara menys escampar-ne els detalls; que el seu difunt marit, l’Eusebio, sempre li deia que “la paraula més ben dita és la que no se publica”; vaja, allò que si els mots són de plata, el silenci és d’or.

Però un bon dia li demanen de fer un reportatge de la seva feina per a la televisió local, i, és clar, alguna cosa o altra haurà d’explicar, perquè aquells xicots de la càmera a coll, no esperen pas que es quedi muda, oi?

Així doncs és com coneixerem la història de la Remei, de l’Enriqueta, d’en Manel, i de tots els altres que viuen en els replans de l’edifici on la Secundina vigila la porteria. I que consti que de tafanera no n’és pas, però si li estiren la llengua, què ha de fer…?

PER COMPRAR-LO: temenosedicions@gmail.com