Ja els ho vaig dir: “Secundina, servidora de vostès, portera del número tretze”. Encara que estic una mica “retirada”… és que em paguen en negre, saben?

Doncs, la nena, la Merceditas no ha parat de donar-me la llauna en tot l’estiu, perquè li expliqués coses pel seu fesbuc. Però, és que al mes d’agost tot està ben mort. Si no fos pel segon primera que és un no parar d’estrangers de fora, no veuria ni una ànima. És clar que més m’ho estimaria, perquè, la veritat sigui dita, m’ho deixen tot fet un fàstic. I, a sobre, no sé si no els agrada el pis o què, però cada dos o tres dies, apa! uns de nous, arrossegant maletes a les quatre de la matinada. Ah! i no els diguis res, perquè et posen cara de peix bullit i fan veure que no comprenen ni un borrall del que els dius. I ja els puc assegurar que no necessito paraules, jo, per fer-me entendre, no! Que amb la cara pago!

Amb els crits que se sentien pel celobert el dia que van passar per la tele allò de les olimpiadas, va anar del canto d’un duro que no aviso la Guardia Urbana! Per mi que anaven ben torrats! Però no ho vaig fer, no. Se’m va fer tard, mirant-ho. Què volen que els digui? Doncs, sí, em vaig quedar badant davant de la tele, mal m’està el dir-ho… I és que em va agradar molt! I quan vaig veure la reina dels inglesos tirant-se amb paracaídas, és que m’en feia creus! S’imaginen, la reina Sofia, la nostra, volant pels aires? Jo, no. Ella, sempre tan ben emperrucada i amb el seu posat de “senyora, senyora”… ¿se la poden imaginar amb una mà aferrant-se fort el bolso i amb l’altra, agafant-se les faldilles -perquè no se li arremanguin i no se li vegin les bragues- fent tombarelles pel cel com una gavina marejada?

I no es pensin que no li tinc respecte a la reina. Bueno, n’hi tenia, perquè, des que els prínceps i princeses es casen amb qui volen, la cosa ja no és el que era. Ha anat tot a menos. No m’estranya que el rei se’n vagi a caçar elefants; és que el pobre home, a casa seva, res de res, un zero a l’esquerre!

I si m’ho pregunten els diré que no ho trobo pas bé que es puguin  casar “per amor”, com diuen a l’Hola. I per què s’han de casar “per amor”? Això ja ho fem els normals i ens va prou malament, perquè ara, ja se sap que la gent no té paciència. Però, com que ells volen ser normals…! Haurien de tenir més cuidado. I és que, avui dia, els reis no tenen modos ni tenen res. I no creguin que no em sap greu. A mi m’agradava mirar revistes i veure’ls amb aquells vestits i en aquells palaus!

Ara, quan veig a no sé quina de les nostres princeses, -la que és més alta i forta-, feta un pingo, amb calça curta i ben esparracada i que, per acabar-ho d’adobar, té la barra de passejar-se amb una carraca de cotxe … Per la mor de Déu! És que no sé on anirem a parar! … Perquè, aquests, viuen amb tots els gastos pagats i de problemes per arribar a final de mes, ni un! Claro que no en tenen mai prou, perquè el seu marit, ben bé que ha ficat la mà a la caixa… A aquests, però, no els passa mai res. En això, ja no volen ser tan normals! I és que amb els que manen tothom fa els ulls grossos! I nosaltres, apa, a passar per la feixa de baix…  

No, si ja et dic jo, que és ben bé allò que em repetia sempre el meu Eusebio: “Secundina, pensa que talli qui talli el bacallà, tu seguirás fent de portera…”