M’hauran de perdonar, però és que he estat molt enfeinada, aquests dies. Enfeinada i amoïnada, sí, senyors.

I no perquè hagués de preparar el caldo i el pollastre relleno, que d’això se’n cuida la Merceditas… És que, saben? la Trini, des del dia de la rifa, que s’ha instal·lat, amb mi, a la porteria. Bueno, no a la porteria, sinó a la vivenda que hi tinc al darrere i que dóna al celobert. On he viscut, jo, tota la vida, vaja!

I vostès es preguntaran, ¿per què la Trini, la portera del número onze ─de la qual ja els he parlat alguna altra vegada─, se n’ha hagut d’anar a viure, amb la Secundina, servidora de vostès, que sóc la portera del número tretze? Doncs, perquè li va tocar la rifa, ve’t-ho aquí!

I què té a veure la rifa amb què es traslladi de porteria, em preguntaran, vostès… Doncs, perquè d’ençà que n’ha tocat de calents, li ha sortit tal quantitat de parents que l’han vingut a felicitar el Nadal, que li han invadit la vivenda que també té al darrere de la porteria, la del número onze i que és on viu, o més ben dit, on vivia.

I és que això dels pistrincs és molt llaminer. Diuen que no fan la felicitat, però, què volen que els digui…, des que la Trini se n’ha vingut a viure amb mi, que hem anat cada tarda al Bingo, ens hem comprat un jaquetó de pell de conill, cadascuna; bueno, els ha pagat ella, claro…, i el dia de Nadal, vam anar de restaurant. Sí, tal com ho senten, vaig deixar la Merceditas, plantada. No s’ho va prendre gaire bé, la veritat; però ella té marit i podia anar a ca els sogres i la meva amiga no tenia ningú, perquè els parents ja s’havien organitzat i li volien fer menjar sarsuela per Nadal, tant sí com no. S’ho imaginen? No podia pas deixar-la sense pollastre en una data tan assenyalada, oi? I al restaurant, mal m’està el dir-ho, ens el van servir d’allò més bo!

I ara, fins i tot, estem pensant en això dels viatges pels vells. Si ens agafem uns dies de vacances, la Trini m’ha dit que ja pagarà algú que faci la feina per nosaltres, com que s’ho pot permetre…

La única cosa que m’amoïna -ja els ho havia dit que hi havia una cosa que m’amoïnava, oi?- pues és que si la Trini no pot tornar a casa seva, perquè la parentela no té cap intenció de desaparèixer, pel que sembla… i es queda a casa meu ¿Com ens ho farem per parlar-nos pel celobert? I la veritat, si no podem fer-ho, ja no serà el mateix… què volen que els digui…    

 Ah! i bones festes! Casi me’n descuido…. Quin cap, el meu!