Diguin-me necrofílica ―es diu així, oi?―, però em distreu veure l’edat dels morts, si eren casats o concos, on se’ls enterra… I de seguida m’imagino la seva vida, què han fet, a què es dedicaven i qui els estimava… i qui no. I ―mal m’estar el dir-ho― segur que no vaig desencaminada en les meves elucubracions. I perdonin que els parli d’això enmig de les festes nadalenques, que ja sé que tot ha de ser alegria i xerinola, però no me’n puc estar…

Pues, com els deia: que surten dues esqueles per a un mateix senyor, una dels fills d’una dona que es diu Conchita, i l’altra dels germans i nebots? Pues, mala peça al teler tenia aquest pobre home: un mal divorci i una família a l’aguait. Que a l’esquela es diu que era una gran persona, malgrat la seva lluita per trobar el bon camí a la vida? Pues a mi em sona que els va fer veure la padrina… Claro que ja se sap que un bon morir tota una vida honora. I què me’n diuen dels que es moren sis o set vegades, una per cada consell d’administració?

I no s’han fixat mai en l’esquela que surt cada mes, dels dotze que té l’any, des de ja en fa una colla, d’anys, que diu: “Siempre seremos cuatro”? Amb el temps que fa que es publica, potser ja en són cinc o més, els qui el ploren; o qui sap si algun ja està fent malves i s’han oblidat de canviar el text!

La que vaig veure fa uns dies, sí que em va fer volar la imaginació, bueno, si els he de ser sincera, em va passar pel cap tot un culebrot, sí, un Corín Tellado sencer, amb mal final. Deia així: “Tu bondad no te dejó comprender lo que te rodeaba. Ahora que estás con Dios sabrás por sus plegarias quién te quiere de verdad. Tu esposa, Lidia”. Una mica de mala maror, no els sembla…? Per no dir, força agror i poc perdó…

I aquí sí que el meu Eusebio només l’encertava a mitges quan exclamava: “La mort mata la fam!”, potser la del que se’n va, sí, però la gana de la tal Lidia no sembla pas tenir aturador!