Acabo de sentir per la ràdio que si un ajuntament ―bueno, no qualsevol ajuntament, vull dir el de València de donya Rita― es gasta uns 30.000 euros en taronges per regalar a tort i a dret als amics de l’alcaldessa, no passa res, que és el més normal, que els diners de la gent són per a això, per fer el que surti dels ‹‹cordons›› a la senyora, que deia el meu Eusebio, per no dir ‹‹collons››, vostès ja m’entenen, oi? I perdonin l’expressió, perquè no és gaire encertada, perquè donya Rita no en deu gastar d’això, oi? Claro que de taronges, sí que en té i de grosses…

Bueno, a lo que anàvem… Pues, si no passa res en això de regalar taronges -amb els diners dels contribuents- ben embolcallades en paper de seda i pots fer-les arribar a qui vulguis; com és que no se li va acudir al senyor que va anar a la presó per donar sobres ―plens, claro― als seus amiguets?

M’explico… si en lloc de fer-ho tan barroerament, que tothom podia sospitar que els sobres es lliuraven plens ―i no precisament de cartes d’amor―, i si a més el tal senyor escrivia en una llibreta les quantitats d’euros que anaven dins; per què no es va prendre la molèstia de fer saquets de taronges ben embolicades, i portar el compte del que regalava en un arxivador d’albarans, com els de tota la vida? Si mai l’haguessin enxampat, segur que la Fiscalia del Suprem hauria arxivat la causa, perquè, ja se sap que les taronges -encara que siguin farcides- no tenen la culpa de res i a més són saludables.

Claro, que qui pot posar les mans al foc per les taronges de donya Rita? Jo, per descomptat, no, perquè el munt de factures que se li han trobat, no parlaven del suc que contenia la fruita ni com de bé es podien esprémer les taronges un cop partides per la meitat… I el meu Eusebio sovint deia:‹‹Pensa mal i no erraràs››, i jo sé que el meu home l’encertava sempre, “presumptament”, claro; que no vull anar a fer companyia al dels sobres, per donar idees…