He vist per la tele que han enxampat una dona molt important passant diners negres —em sembla que se’n diuen així— per la frontera d’Andorra. I jo em pregunto: com sabien els guardes civils que portava tants calés?

Ho dic, perquè fa uns anys, amb la Trini, la portera de l’onze, ens vam afegir a una excursió a Andorra per comprar sucre i formatge. L’autocar sortia de la parròquia i el senyor rector també s’hi va apuntar.

Com els deia, érem tota una colla, i un cop vam arribar allà, Mare de Déu Senyor!, hi va haver una desbandada per tots els supermercats i botigues que feia feredat! A l’hora de tornar a l’autobús, el sagristà portava tres perfums i quatre cartrons de tabac, el senyor Tomàs, que sempre anava a missa de set, s’havia comprat un transistor, i el senyor rector un tocadiscos i una màquina d’afaitar elèctrica. I els altres, leri-leri.

Pues, es creuran que no vaig veure que paressin cap cotxe? I això que tots havíem amagat les compres sota els seients —per si de cas—, de la por que teníem que ens enxampessin!

I com s’ho fan, les atrocitats, per saber quants pistrincs portes a sobre? Aturen els cotxes vermells —o verds o grocs, segons el dia— i et diuen que obris el monedero? I si te’ls has amagat a la faixa? Perquè està claro, que això és el que hauria fet jo… Per què una mica il·lusa ho devia ser aquesta senyora tan important, que molta pela, però poc seny…, no els sembla?

I és que el meu Eusebio sempre deia: “a cadascú el que és seu…i robar el que es pugui”. I que consti que jo només els ho repeteixo, perquè veig que és el que fan els que ens manen…