A mi ja em perdonaran, però quan les manifestacions acaben amb aldarulls, contenidors cremats i cops de pedra i la justificació és que només son uns quants eixelebrats d’extrema dreta que s’infiltren entre la gent de bé ―o de mal, però pacífica―, a mi no m’estranya gens ni gota ni tampoc em tranquil·litza, per descomptat!

Perquè jo em pregunto: què esperem si cada dotze d’octubre, cada vint de novembre i cada «festa de guardar» franquista se’ls permet campar per on volen amb banderes amb l’ocellot i amb símbols nazis acompanyats de salutacions feixistes i càntics de mala memòria? Què volem que passi si quan ataquen institucions que no els agraden en surten indemnes? Per què posem el crit el cel si es deixa presentar a les eleccions partits anti-democràtics, racistes, homòfobs, masclistes i el pitjor del pitjor? Doncs, això, «ancha es Castilla» ―que dirien ells― ja que no hi ha perill que ningú els aturi; ans el contrari, semàfor verd i catifa vermella!

I la  «tolerància zero»  per a qui? Ah, sí, pels que sempre reben, per als que la justícia preventiva ―que no en té res, de cega― porta als calabossos i a les presons, per als que no son de la seva corda, vaja…

Que ja deia el meu Eusebio, al Cel sia: «Castiga’n un i n’escalivaràs vint-i-un», però és clar, els pebrots, les albergínies y les cebes no són del seu gust. Ells prefereixen els bolets i les castanyes, i com que ningú no els priva de caçar-ne ni de collir-ne, doncs endavant les atxes i a la garjola els pacífics apallissats, com sempre…