Sóc la Secundina, servidora de vostès. Bueno, en sóc més dels veïns de l’escala, la de la porteria del número tretze, però vull dir que si algú de vostès m’ha de menester, estic, també, a la seva disposició.

Doncs, resulta que el president de la comunitat em va venir l’altre dia per preguntar-me si em faria res que em filmessin per a un documental de la televisió local. “Què vol dir? Com si fos una pel·lícula?”, li vaig preguntar. “Sí, això mateix, però en lloc de ser la Rita Hayworth, haurà de fer de vostè mateixa…”, “I com sap que m’agrada la Rita Geivurtz?”, li vaig etzibar; m’havia deixat ben parada, perquè sí que és la meva preferida. “Ho sé, ja sap que vostè no em pot amagar res…” I es va posar a riure com un beneit. “Doncs, com li deia, vindran els de la tele i li demanaran que parli de la seva feina de portera, de la seva vida, dels veïns…”, va continuar, sense fer-me cas. “Però si jo no vull dir res de ningú, Déu me’n guard!… ja sap que sóc molt discreta, una tomba….” M’havia fet enfadar. Què es pensava, aquell milhomes? Potser volia que quedés com una tafanera? Prou que sé jo que he de callar com una morta, prou m’ho deia el meu Eusebio que havia de ser mestressa dels meus silencis.

En fi, que al final, el president em va convèncer amb el cuento que tinc molt per explicar de la meva experiència ―és que ja tinc una edat, saben…? I, a més, em va prometre que la comunitat em pagaria la peluqueria perquè quedés ben guapa. I què volen que els digui? Una mica de gràcia sí que me’n fa de sortir al cine, bueno, on sigui, ja m’entenen…

I ara m’hauran de dispensar, perquè ja veig que arriben els xicots de la tele carregats d’andròmines, Déu meu! Però com van!

―Passin, passin, deixin-ho en aquell forat de sota l’escala… Sí, els llums també! Vigilin amb aquest pal tan llarg, trencaran la tulipa del sostre de l’entrada! Perdonin, però és que la canalla està a punt de tornar de l’escola i val més que ho endrecin tot ben de pressa, no fos que la mainada hi ensopegués… No començaran fins demà, oi?

Si volen que els digui la veritat, no ho entenc. Ja sé que fa molt de temps que sóc portera. Bueno, que n’era, perquè ja estic jubilada. Sí, és clar que continuo fent-ne ―una mica d’amagatotis, tot s’ha de dir―, perquè com que avui dia costa tant de trobar-ne, els veïns de l’escala m’ho van demanar i no m’hi vaig poder negar, oi? El que passa és que ara cobro en negre, em sembla que en diuen així. Ai, no sé si ho podia dir, això, perquè sortirà per la tele, oi? Ai! Verge Santa! Espero no haver-la vessat.

I tant que n’he vist de tots colors, això és ben cert, però que m’hagin triat a mi per fer-me preguntes i filmar-me… A mi, que amb prou feines sé de lletra, no ho puc capir. Vostès que són de la televisió, i que podrien trobar a qui volguessin amb estudis.

Un documental, en diuen d’això que em faran, oi? I s’hi estaran molt de temps? Perquè no sé si em pagaran la peluqueria molts dies seguits. És el que fan les artistes, oi? I es canvien de vestit sovint, mare meva!, hauré de regirar l’armari.

Sí, ja sé que no m’haig d’amoïnar per res i que haig de parlar com si vostès no hi fossin. Comprenc que vulguin que ho faci jo, perquè em van dir que buscaven una portera discreta, i d’això sí que en sóc, mal m’està el dir-ho. El meu Eusebio, Déu l’hagi perdonat, sempre m’ho recordava, perquè jo sóc de mena xerraire, i sovint m’havia d’advertir: “Secundina, de callar, mai mal no te’n vindrà”, i quanta raó que tenia! Era molt savi, el meu home. No savi de llibres, no; però sí, savi de vida! No sé com explicar-ho, quan parlava es feia escoltar. Potser li venia de sentir tant la ràdio. “Se n’aprèn molt!”, solia dir ell, mentre n’arreglava, perquè el meu marit, tot vigilant la porta, feia petits arreglos als aparells de galena que ens duien els veïns.

Ah!, que volen que els parli de mi? Ai, és que no sé què els puc explicar… Doncs que vaig ser la penúltima de vuit germans, a dos dels nois els van matar a la guerra i la petita també es va morir d’un mal de cap molt fort, o això és el que em van dir, però jo no me’n recordo, perquè de tot plegat fa molts anys. En fa ben bé una dotzena més que els que em vaig casar, i en va fer cinquanta-cinc l’any passat. No ho vaig celebrar perquè l’Eusebio ja no hi era; de fet no vam poder ni celebrar les bodes d’or; ja en feia sis, d’anys, que era mort.

Vam casar-nos, jo amb divuit anys, i vint-i-un, ell, i vam marxar del poble. El meu home era el tercer dels germans i la seva família no tenia terres per a cultivar. L’Eusebio havia fet d’aprenent de fuster a cal seu oncle i com que era força traçut, de seguida el van llogar en una ebenisteria de la capital. Primer, vam viure separats; jo em vaig posar a servir a una senyora que tenia casa pairal al poble i pis a ciutat, i l’Eusebio dormia a l’entresolat del mateix taller. Per sort, però, al cap de sis mesos va quedar buida la porteria del costat on jo feia de minyona i ―encara que morta de vergonya― vaig gosar anar a veure els amos de la finca, que vivien en una torre molt bonica de la part alta de la ciutat, i els vaig preguntar si havien de menester una nova portera i em van dir que sí.

Ai!, quines coses que em pregunten! Que quant guanyava? Doncs, mirin, la veritat és que no em ve a la memòria. A nosaltres el que més ens abellia era estar junts, ni tan sols se’m va acudir de parlar de pistrincs quan em van acceptar de portera. Això sí, teníem l’habitatge de franc, i de menjar tampoc no ens en va faltar mai. A més, els primers anys, fins que va tenir l’accident del tramvia, l’Eusebio va continuar fent d’ebenista.

Va ser una desgràcia molt gran el que ens va tocar viure, però per sort ens en vam sortir. Ja és ben bé allò que diuen que Déu estreny però no escanya, encara que ens va anar de ben prim.

Que què va passar? Doncs, mirin, encara se’m neguen els ulls quan hi penso. Jo seia a la porteria, com cada tarda. Tenia la nena a escola; sí, la Mercedites havia començat aquell any mateix, perquè és del gener, com jo, que sóc del quinze i és per això que em van posar Secundina, encara que a la meva mare no li agradava. La mare volia que em digués Rita, per allò dels impossibles, però el rector es va entestar que m’havien de posar el sant del dia, bueno la santa del dia, malgrat que fos italiana i ens quedés una mica lluny; però era santa al capdavall, i això era el que comptava. El meu pare, naturalment, no va gosar contradir el capellà i la mare no va poder fer-hi res perquè no era a l’església quan em van batejar; és que encara feia llit, saben? Han de pensar que el pare li tenia tanta por al rector que, per no fer-lo enrabiar, ni tan sols li va fer notar, un dissabte, que s’havia confós quan havia fet repicar les campanes d’anar a missa, pensant-se que era diumenge. Aquell dia ningú del poble no li havia fet cap cas ―massa se’l coneixien!―, només el pare que, per no contrariar-lo, el va anar a ajudar, perquè ni el sagristà havia fet acte de presència.

I CONTINUA…