ENTRE LES REIXES

―Te tracten bé? ―li va preguntar l’arreplegat, que malgrat que s’anomenava Lari, pocs el coneixien pel seu nom. D’ençà que el varen recollir els avis d’en Valentí, allà on anava era l’arreplegat de Can Torrentada.

¾Què voleu que us digui? Que em tracten a cos de rei? ¾va etzibar-li en Valentí, que semblava haver-se llevat de força mala ceba.

¾No, Déu me’n guardi! Ja prou que ho veig que estàs de futris. Però, t’ha passat res?

¾I què més voleu que em passi? Que no en tinc prou de ser tancat aquí dins, entre quatre parets, pijor que un nodrís? Ahir som fet vint-i-un anys si no em som descomptat, perquè soms al cinquanta-dos, oi? És clar, que aquí dins, tant li fot si ès diumenge com dilluns, com l’any quaranta o el cent-cinquanta…

¾Sí, tens raó, no t’ets pas descomptat. Ahir va ser el teu universari; ets arribat a l’edat dels homes… I prou que me’n recordo, jo, del dia que vares venir a aquest món! ¾en Lari es va quedar pensatiu i es va fregar els ulls amb les mans tallades pel fred.

¾Et som dut castanyes, les tenen a l’entrada. Però no n’estic pas gota segur que t’arribin. Quan les són vistes, han obert uns ulls que m’ha fet molt mala espina i m’han dit, amb una mijariaia de Judes: «Abuelo, no se preocupe, que es de nuestra incumbencia que el muchacho coma castañas» i em són clavat un bitzac que som anat per terra. Quan m’han vist rodolar, els que s’estaven asseguts són fet un bot com si els haguessen crescut ortigues a la cadira. Se m’han llançat al damunt i som pensat que m’estossinaven allà mateix. Feien feredat. Mentre era ajagut sobre les rajoles, més negres i brutes que un pecat mortal, el més jove m’ha escorcollat i un atre m’ha clavat un guit que m’ha fet alçar i m’ha empès cap a dins. Els que feien cua al pati, darrere meu, se m’han quedat mirant esporuguits. No sé si tabé els ha tocat el rebre, però no m’estranyaria, ja sabes com les gasten, aquesta coia de fanfes. I tot per quatre castanyes!

En Lari s’anava embalant; potser si el distreia amb la seva “retòlica”, en Valentí recuperaria l’humor, pensava; i va continuar:

 ¾Tant que li agradaven, a la teu mare, i ben poques que li’n vares deixar menjar aquell u de novembre! Ni menjar castanyes ni portar flors al cementiri no va poder fer. Pobra Caterina, i els xiscles que feia! Se sentien fins a Forat Micó! I el teu pare, en Franciscu, frisós com estava, no tocava ni quarts ni hores quan li varen dir d’anar a escalfar aiga. No va saber ni trobar una gaieda. Sort de la teu àvia, que es va posar a mandar tothom, eia sí que tenia gènit!

¾Si sous vingut per explicar-me històries, val més que us en torneu per on heu arribat. No estic per romanços, avui.

¾Alguna te n’ha passat, com hi ha Déu! Valentí, digue’m, què puc fer per a tu? ¾li va suplicar en Lari, amb veu suau. Hauria fet moneda falsa per alleugerir el dolor d’aquell vailet. L’ombra del finestró li arribava al front i li enfosquia el semblant, tot afegint-li uns quants anys més dels que havia complert.

¾Perdoneu, Lari, avui som de mala lluça. No som dormit gota bé, la manta té més forats que un colador i m’han començat a sortir penellons als dits. És que no sabeu pas quin fred hi carda aquí dins! Els voleu veure?

¾Sí, és clar. Et tenia d’haver dut uns guants. Li demanaré a la tieta Agneta que te’n faci un parell de mija. Eia en fa molta via, d’aquestes coses. ¾En Lari fitava els dits d’en Valentí, castigats per la gelor, mentre es preguntava com podia suportar, aquell sagal, tantes penalitats. ―Està fent molt mal temps, aià dalt, tabé; ja sabesaiò de: “senyals del cel, trebais a la terra…”

¾Merci ¾el va interrompre, en Valentí, avergonyit del seu estirabot anterior i volent canviar el rumb de la conversa. ¾I la Mariàngela? ¾va continuar, fingint un to més animós.

¾Plora. ¾Va contestar lacònic, en Lari. Ara, era l’arreplegat qui havia perdut les ganes.

¾Plora? I donques, què té?  ¾-va preguntar, estranyat, en Valentí.

¾Per tu, plora. Ves què?… S’està pansint com una flor en un got sense aigua. I diu que et vol veure ¾va afegir, seriós.

¾No! Això sí que no ho vui pas! ¾en Valentí es va aixecar com posseït pel diable.

¾Tranquilitza’t, minyó! I no pateixis que no vindrà pas. És mig dia de camí i no els convé tant d’enrenou, ni a eia ni a la tieta. ¾A en Lari se li notava el cansament mentre enraonava. Les paraules li sortien a poc a poc, arrossegades.

                                 LARI

  La germana d’en Valentí va néixer de color blau. Ell no pot recordar-se’n perquè era un trompitxo i el tenien arraconat a la cuina. Jo sí que en tinc memòria; «Lari, fes-lo asseure en l’esquimbell i que no se’n mogui!», em va manar l’àvia del vailet. Tot eren corredisses. Les dones parlaven en veu baixa perquè en Valentí no les sentís, però aquell minyó era molt espavilat i sabia que alguna en passava a la cambra on, de lluny, s’oïen els gemecs de la seu mare, la Caterina Pujols, la filla gran dels de Boixadors. En Franciscu Dalmau, era a la galeria, fumant una cigarreta mal cargolada i fent passes amunt i avall. Comptava els rajols com si no se’ls sabés de cor: setanta-dos, els mateixos anys que tinc jo ara. Els de la punta eren escrostonats però els del centre es conservaven prou bé. I això que la masoveria tenia anys i els amos poc hi havien fet d’ençà que els seus pares, –els avis d’en Valentí¾ s’hi havien instal·lat. Mentre naixia la Mariàngela, l’avi del nen era al camp dallant herba per als conills i la seu àvia acompanyava la Caterina en el part que s’estava complicant.

En Valentí encara no sap el perquè continuem estant-nos a Can Torrentada i jo fa temps que passo ànsia per haver-li-ho d’explicar, i ara, després del daltabaix, encara en passo més. «Si el pare ès mestre i no cultiva la terra ni tenim bestiar, per què continuem visquent a Can Torrentada?» En Valentí m’ho venia preguntant des que la seva mare s’havia mort,  i no ha deixat de fer-ho d’aleshores ençà. Ni ara, que ja és tot un bordegàs, no se n’oblida i, de tant en tant, com qui no vol la cosa, s’ho fa venir bé perquè jo xerri més del compte, però sempre em faig l’orni.

                                   AGNETA

Quan vaig veure arribar el meu cunyat Franciscu, camps a través per la banda del Serrat, de seguit vaig intuir que portava nassada d’alguna mala cosa i vaig fer-me el propòsit que l’ajudaria en tot el que estigués al meu abast. No l’havia vist des de l’enterrament de la meu germana i els seus sogres ―i parlo de fa temps, perquè érem a l’istiu del trenta-vuit― i aquell dia amb prou feines havia pogut enraonar-hi.

Ara la guerra tot just era acabada i tornar a la normalitat no era gota fàcil. En Franciscu havia envellit força en tots els mesos que no l’havia vist. Encara era jove, això sí. Calculo que rondava la quarantena, però n’aparentava força més.

La fatiga del camí, costerut i feixuc ¾des de Can Torrentada fins a Boixadors no era un passeig de diumenge¾, se li notava en el solc que li feia l’arruga del front més enfonsada del que jo li recordava. Havia fet el viatge de nit per por que els maquis l’enxampessen i el confonguessen amb un estraperlista.

En Franciscu feia molta patxoca quan el vaig conèixer. M’hi havia fixat bé perquè el pare me manava fer-los de carrabina quan ell i la meu germana anaven a ratar. Varen estar-s’hi poc, de promesos; la Caterina tenia pressa per maridar-se. Jo tenia dotze anys i més ganes de jugar a bèlit amb els meu germans que d’estar-me asseguda sense fer fressa o d’escoltar les avorrides amoretes que es dedicava la parella. Em semblaven tan ensopits!

Es pensen que perquè vaig néixer de color blau no m’adono de com són les coses, però ja fa temps que tinc els ulls i les orelles ben oberts , encara que em vulguin tenir entre cotó fluix, ja he fet els dinou anys i com que som nascuda una nit de lluna plena som una mica bruixa, o això em diu la tieta Agneta.

Aquell matí de fa mig any, el dia primer de setembre del cinquanta-u, en Valentí, el meu germà, no em va creure quan li vaig dir que alguna en passava a la sala. Era el dia del sant de la tieta i ella s’hi s’estava, esperant visites. Quan vaig sentir un rebombori de trencadissa i un crit ofegat, vaig pujar els graons de dos en dos, amb el trip-trap del cor que se m’havia disparat.

―Verge Santa, Lari! on ho sous trobat tot això? ―La tieta havia agafat la gerra de l’aigua per servir-se’n un got i li havia relliscat de les mans i els trossets de porcellana s’havien escampat per sobre els rajols vermells. La tieta havia deixat anar un xisclet; no sabia si de l’esglai de la trencadissa o d’haver vist el que li mostrava en Lari.

Per l’escletxa de la porta entreoberta em vaig quedar fitant-los a tots dos; la tieta Agneta, dreta com un pal d’escombra tenia una bosseta de roba a la mà.

―Però d’on la sous treta aquesta bossa? per l‘amor de Déu! On era?

―La som trobada dins el jec del vell, el que vaig guardar al mundu quan el vàrem tornar mort. Recordo que en Franciscu em va dir que no volia veure més la roba del seu pare i la vaig endreçar… ja sabes de què et parlo…― En Lari tenia la veu enrogallada.

                                                                 (………………………….)

__________________________________________________________________

I CONTINUA………………………