Als principis del segle XX molt poca gent pensava en la Unió Europea, llevat d’algun europeista avant la lettre, com Stefan Zweig. Per això alguns polítics amb ideals de fraternitat entre els pobles, no podent somniar encara en una Europa unida, aspiraven a la Confederació dels Pobles Ibèrics. D’aquí que Macià, quan va proclamar la República Catalana, ho fes dins el conjunt dels Pobles Ibèrics. També per això mateix, en el manifest fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya es diu: “Exigim per Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional, en una autonomia plena i absoluta, dins d’una Confederació Ibèrica lliurement pactada”

Però, malgrat aquestes referències a la Confederació, tant Macià com els fundadors d’Unió Democràtica aspiraven a una Catalunya plenament lliure i independent. Macià fins ho va intentar amb l’ús de la força de les armes el 1926, i els primers dirigents d’Unió ho varen plasmar en el seu ideari i amb el seu comportament (Carrasco i Formiguera no va morir cridant Visca Catalunya confederal, sinó Visca Catalunya lliure!). Per això ho varen deixar afermat sense cap dubte en el seu Segon Congrés Nacional, celebrat a Taragona el 21 i 22 d’octubre de 1933.

En efecte, en aquest congrés, inaugurat per en Lluís Vila Abadal en nom del Comitè de Govern, s’hi va aprovar la ponència de la “Doctrina nacionalista”, redactada per Pau Romeva, Miquel Coll i Alentorn i Josep M. Font Cabot.

Doncs, aquesta ponència de la Doctrina nacionalista d’Unió Democràtica de Catalunya, aprovada pel seu segon congrés nacional,  diu :

“Catalunya, o més ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i deures que es deriven d’aquesta categoria”… “Afirmem que la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”

“No cal oblidar, amb tot,  que per a una solució confederalista no basta la conformitat  d’un dels membres a confederar,  ja que si mancava la dels altres, i sobretot la del que actualment detenta (sic) encara la nostra llibertat, no seria viable la fórmula propugnada.  En aquest cas, l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l’únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament, seria la separació total i absoluta (el subratllat  és meu) i tots els catalans tindrien el deure d’imposar-se els majors sacrificis per assolir-la i consolidar-la”… (ORIOL OLIVÉ i GEMMA LECHAGO, Actes dels Congressos Nacionals d’Unió Democràtica de Catalunya (1932-1935). Fundació Lluís Vila d’Abadal,. Barcelona, 2003. p. 91)

Aquestes paraules són clares i no donen lloc a cap dubte. Com també és clar i no dóna lloc a  cap dubte que actualment l’Estat que deté la nostra llibertat  no presenta cap conformitat amb la solució confederalista. Per tant, segons l’ideari d’Unió Democràtica de Catalunya no hi ha més solució que la separació total i absoluta.

Davant d’aquesta evidència què fan molts dels qui no volen la separació? Diuen que sí que l’admetrien si fos dialogada. Perquè tot s’ha de fer dialogant ja que dialogant la gent s’entén.  Doncs, senyors, no sempre la gent s’entén dialogant, perquè hi ha molts diàlegs, o pretesos diàlegs, en què la gent no s’entén i no s’entén perquè sovint són uns diàlegs de sords.

Perquè la gent s’entengui en un diàleg cal, com a mínim, dues condicions. La primera és que les parts dialogants parlin el mateix llenguatge. És a dir, que les coses tinguin el mateix significat pels uns que pels altres. Però si els uns entenen, per exemple, que la democràcia es basa en l’expressió de la voluntat popular, i els altres entenen que es basa en el estricto cumplimiento del imperio de  la ley, l’entesa i el diàleg són totalment impossibles perquè és com un diàleg de sords.

I l’altra condició indispensable perquè sigui un veritable diàleg i no un diàleg de sords, és que entre una part i l‘altra no hi hagi relacions de poder de l’una sobre l’altra. Perquè  entre el dominador i el dominat no pot haver-hi mai un veritable diàleg, com a màxim pot haver-hi una negociació per intentar afavorir les condicions del domini (allò del peix al cove). Però no un veritable diàleg perquè sempre estarà condicionat per la relació de domini de l’un sobre l’altre. Només hi podria ser si , abans del diàleg, explícitament o implícitament, el dominador prescindís del seu domini, i els dos dialogants poguessin fer-ho al mateix nivell, amb el mateix poder;  com en el cas del diàleg que hi va haver entre Cameron i Salmond.

És més que evident que aquestes dues característiques en el cas del nostre procés no es donen i que per tant no pot haver-hi un veritable diàleg.

Doncs, per què insisteixen tant els qui no abracen el procés i  van dient que dret de decidir sí, però amb diàleg. ¿No ho saben aquests que no es donen les condicions d’un veritable diàleg i que tampoc no es donarien encara que a Espanya manessin els nous moviments emergents?

Jo crec que sí que ho saben, però com que avui dia no està ben vist no estar pel dret a decidir, diuen que sí que hi estan, però amb la condició que es faci a través del diàleg. És a dir, no es pronuncien en contra, però posen una condició que saben que no es dóna ni es donarà mai.  Si no és que les potències internacionals deixessin la hipocresia de la seva pretesa neutralitat i es decidissin d’una vegada a mitjançar per fer possible que els pobles puguin autodeterminar-se.

            Mentrestant, el procés pot desitjar el diàleg, però no hi ha de comptar.

Barcelona, 4 de juny de 2015 .

Jordi Vila-Abadal i Vilaplana.

jordi.vila-abadal@cmail.cat