Menorca, avui, és una presència important en moltes obres literàries, no només d’autors menorquins, sinó també en escriptors i en escriptores que, residint-hi o no, han fet de la natura, la gent i els paisatges de l’illa el marc idoni en què transcorren, en part o en la totalitat, les seves obres de ficció. Marc referencial en diferents llengües, però com és evident, i no podria ser d’altra manera, en especial en la llengua pròpia, aquesta llengua catalana constantment posada en qüestió d’una banda pels poders de l’estat i de l’altra per l’autoodi o l’animadversió política i cultural d’aquells que voldrien veure’ns silenciats. Marc referencial, deia, constituït per aquesta forma incomparable de microcosmos que Menorca, com moltes altres illes, ofereix a l’escriptor a l’hora de narrar, de crear, de presentar les seves històries.

Maria Vilanova situa Anaïs sota les voltes, la seva darrera novel·la, en aquest microcosmos menorquí que ella coneix tan bé. Sobretot a Ciutadella, presència constant al llarg de llibre, però també en altres llocs emblemàtics de l’illa i, en especial, en un espai natural que esdevindrà símbol i element catàrtic de gran importància en aquesta història i que no diré ara per no revelar res d’una trama molt ben construïda gràcies a un excel·lent ofici de novel·lista que explora, i aprofita a fons, les grans possibilitats que ofereixen paisatges, objectes, i també personatges, en una rica arquitectura en què tot està perfectament travat de la manera més natural. I en un format, a més, que traça un intents correlat literari, de literatura dins la literatura, que ens farà descobrir la fosca i la llum, és a dir les virtuts i, sobretot, les misèries d’uns personatges que no es poden despendre de la força que irradien l’obra, l’entorn, i la figura d’Anaïs Nin, que actua com a pols d’atracció dels esdeveniments que Vilanova narra amb gran habilitat.
En primer lloc hem de destacar l’argument que condueix l’acció de la novel·la. Es tracta d’una trama feta d’investigacions i descobertes sorprenents i desconcertants per a la protagonista, na Jana, que manté la intriga capítol a capítol. Com si es tractés d’una novel·la de detectius, na Jana es veurà abocada a cercar, obsessivament, respostes en un passat que li ha estat velat. El lector, per tant, se sent captat de bon principi per una narració que li anirà descobrint, a poc a poc, els fils de què es compon el teler que han teixit els diferents protagonistes. Aquesta característica tota sola, però, no seria suficient per dotar el llibre de la força i l’interès que desperta, cosa que l’autora aconsegueix gràcies a una estructura més complexa, en què s’entrellacen diverses històries en un esplèndid conjunt de relacions i interdependències.
Per una banda, tenim la història de la protagonista, trasbalsada per tot allò que descobreix en una intensa investigació sobre el passat familiar i que, inevitablement, l’afectarà més del que ella suposava. Per altra banda, tenim aquesta història familiar que es revela plena d’ocultacions, d’episodis impensats, de sospites. I, finalment, tenim el fort lligam que tant la protagonista com abans la seva mare estableixen amb l’obra i la vida d’Anaïs Nin que exerceix una influència, a estones malaltissa, sobre les dues dones. L’Anaïs, situada sota les voltes de Ciutadella, en un ambient on tothom es coneix i tot se sap, proporciona més profunditat psicològica a la novel·la, ja que els dos personatges principals s’emmirallen en l’obra i les reflexions d’aquella autora que, a vegades, sembla condicionar les seves pròpies decisions. És, justament, aquesta complexitat en l’estructura de la novel·la allò que la fa més original i més intensa.
Un paper important en aquesta estructura són els diferents personatges que conflueixen, per dir-ho així, en la vida de na Jana. En primer lloc, les vesines del carrer on està situada la casa d’estiueig a Ciutadella, propietat de la família, i que el seu pare li cedeix. Un lloc carregat de records que ella haurà de gestionar. Entre aquestes vesines, hi ha sobretot na Catalina, la dona que s’ha encarregat sempre de cuidar la casa, o na Magdalena que també l’acull amb efecte. Al principi, na Jana hi mostra una certa desconfiança, però després hi troba la calidesa que necessita. Hi ha en Vicenç, el vesí de la casa del costat, que li farà de confident en els seus neguits i descobertes. Hi ha el matrimoni format per en George i na Laia que havien estat amics dels pares de na Jana i que ella burxarà per descobrir tots els detalls ignorats del passat. I hi ha en Bep Anglada, el director de l’obra de teatre sobre Anaïs Nin, un text que és també essencial en la trama de la narració. Tots aquests personatges estan molt ben construïts i treballats i posen de manifest el domini dels recursos narratius i d’introspecció de l’autora, l’eficàcia alhora de crear-los i caracteritzar-los, de penetrar en la seva personalitat.
La novel·la és narrada en primera persona en forma d’un dietari on al llarg d’un poc més de tres mesos na Jana anota tot allò que li succeeix i explora les seves emocions, pensaments i descriu la relació que arriba a establir amb Menorca, (“Menorca pot ser un paradís o un infern, no té terme mitjà, cada vegada n’estic més convençuda”), i en especial Ciutadella, que esdevé un protagonista més, indissociable, de la novel·la. A més, i açò és una cosa que cal assenyalar perquè posa de manifest l’habilitat de l’autora en la construcció de diàlegs i de dotar del to més versemblant possible aquesta relació amb la nostra illa, trobam al llarg de la novel·la tot de formes i lèxic propis del català de Menorca i la ciutat de ponent, com aquella coca rossa que apareix just a les primeres pàgines.
El tractament de la llengua per part de l’autora és, així, un altre dels grans encerts de la novel·la i manifesta un treball conscient i metòdic i un gust indubtable per la fraseologia pròpia del català avui tan maltractada. Fraseologia de la protagonista, una jove barcelonina, però que utilitza expressions populars del català continental, en general sentides en boca dels avis, però també fraseologia menorquina en els diàlegs que manté amb la gent de l’illa, amb transcripcions sovint literals.
Potser aquí serà interessant mostrar alguns exemples d’aquesta presència del català de Menorca que es produeix en els diàlegs, però que de tant en tant arribar a empeltar el monòleg – és a dir el dietari – de la protagonista, ja integrada de ple en la vida i la gent de Ciutadella. Són un pocs exemples dels molts que podreu trobar en el llibre.
“Des de fa uns dies, m’obligo a anar a esmorzar – o berenar, que diuen aquí – fora de casa”
“I mesquina, va arribar blanca com sa paret, entre sa penada i que s’avion li feia por”
“Sopo una torrada de sobrassada coenta”
“A jo, es meu colque vegada també me té fins as monyo; no em costaria gaire d’enviar-lo a filar”
“que un sac buit no s’aguanta dret”
“qui pebre li ha fet coure ets uis a na Joaneta?”
“Ni tampoc pens que li falti s’aigo des bril… ningú no se mor que no sia arribada s’hora.”
“Vermella com una perdigot – blava, en diuen aquí.”
“S’asseu i no borina més durant les dues hores que dura la sessió.”
“Tanquem aquesta història d’una vegada per sempre, i fem cau i net de tot”
“Allà va! Què és ver? No saps s’alegria que tenc! Ton pare, a Ciutadella, amb tu. De dalt de tot”
“Val més un vesí a sa porta que un parent a Mallorca”
Menorca, el paisatge, la gent, el lèxic, la fraseologia, és el gran marc on succeeix aquesta intensa i emotiva història que tracta de les complexes relacions familiars i, en especial, la que s’estableix entre un pare i la seva filla, sobretot, com és el cas, en absència de la mare. Un magnífic relat que té com a contrapunt la figura d’Anaïs Nin i els seus dietaris.