Avui, que encetem les vacances pasquals, em faig creus quan penso que fa molts anys ―massa, per a mi!― el que encetàvem, el diumenge de Rams, era la penitència pasqual, una setmana sense cants, sense música lleugera a la ràdio i quan en els cines només hi passaven «Los diez mandamientos», «Ben-Hur» i «Marcelino, pan y vino». Una setmana de processions i oficis religiosos interminables. Una setmana avorridíssima per als més petits i goso pensar que per als més grans, també.
Quan he vist la majoria dels veïns de l’escala baixar amb maletes, motxilles i alguns amb el passaport a la mà, m’ha entrat una nostàlgia esfereïdora. Ningú se’n recorda d’aquells temps tan grisos. És més, els joves no saben ni tan sols de què els parles quan els dius que els divendres no es podia menjar carn o que els pares et renyaven si entonaves una cançó o et venien ganes de ballar durant la setmana santa.
I no es pensin pas que trobo a faltar els dies tenebrosos de quan era petita, i ca! Com més lluny, millor! El que sí que em fa por és que tinguem tan poca memòria per a tot. I quan dic per a tot, vull dir per a TOT.
Hi ha coses que cal oblidar, per descomptat, per salut mental, i cadascú se sap lo seu…, però n’hi ha d’altres que, com a comunitat, hem de recordar perquè no es repeteixin.
Se’n recorden, per exemple, com havíem de sortir de bons, generosos i excel·lents persones del confinament de la Covid? Què n’ha quedat d’aquells bons propòsits? Hem oblidat les mascaretes, els aplaudiments als sanitaris, el ajudar-nos els uns als altres, la solidaritat que ens vam prometre que mantindríem si sortíem vius de tot plegat. «Tot anirà bé», teníem escrit per tot arreu. No em facin riure!
Ara la cartellera i les plataformes són plenes de pel·lícules sobre l’Holocaust ―ves a saber per què―, i jo em pregunto: què s’està fent perquè les matances actuals, amb tot tipus d’excuses, no es repeteixin? A vegades, ara, perpetrades per les mateixes víctimes de dècades abans. I dels immigrants que fugen de guerres, fam i misèria que deixem morir i els barrem el pas, sovint amb el rebuig de qui també havia sigut víctima del mateix periple anys enrere? I dels vells, ni en parlem! Aparcats, mal atesos, oblidats i com menys soroll facin, millor, perquè només ens fan nosa.
I no podem dir que no les coneixem, totes aquestes barrabassades, perquè cada dia esmorzem, dinem i sopem amb imatges esgarrifoses que ni tan sols ens fan deixar de fruir les menges que tenim a taula. Ofegaments al mar i desplaçament penosos amb els cereals del matí, segrestos de nenes i nenes amb el tall rodó del migdia i trets, bombes i morts de fam amb la truita de patates d’abans de la pel·lícula de la nit.
I, vostès, amb tot això que els dic, creuen que la humanitat té remei? Vostès creuen que hem avançat en res? Jo, sincerament, crec que no. Bé, sí, hem fet progressos en ciència i en medecina que ara ens allarga la vida als que tenim recursos. Però per viure-la així, per mi, s’ho poden ben estalviar.
Ja sé que em diran que soc molt pessimista i que només veig el got mig buit. I jo els responc: de què el veuen mig ple, vostès, el got?
Que ja deia el meu Eusebio, al cel sia: «No hi ha vida sense mort, gust sense disgust, descans sense treball, llum sense obscuritat» i encara reblava el clau amb; «L’home plora quan neix i cada dia de sa vida diu el perquè». Doncs, això, Bona pasqua!
No puedo estar más de acuerdo, como de costumbre.
Bon comentari. Bones festes
Analisis prolijo y acertado. Y como siempre ese ritmo en el hablar de Secundina y sus palabras
acercan el mensaje y lo hacen nuestro.
Bona reflexió, Maria.
A la vida, però, cal trobar el sentit de viure-la.
Cadascú ha de trobar o construir-ne el seu.
Rosa Godínez