Sí, si, he dit “tornar a viure”, perquè han de saber que servidora i el meu difunt Eusebio — o el meu Eusebio i servidora— quan vam agafar la porteria del número 13, vam fer salts enlaire, ja que a més de feina teníem un lloc on viure. Però quin lloc! Verge Santa! Era una capsa de mistos més fosca que el cul d’una paella bruta! Però no hi teníem més remei…

A mi, si volen que els digui la veritat, em semblava que vivíem en una d’aquelles capses de sabates, que els nens de l’escala arrossegaven amunt i avall, plenes de cucs de seda. Però nosaltres no teníem ni forats per respirar, ni fulles de morera per alimentar-nos i ajeure’ns-hi còmodament a sobre, ni l’esperança de tornar-nos papallones i poder-ne fugir.

Amb el temps, algunes associacions de drets humans –o dels animals, que és com ens sentíem— van posar el crit al cel, i entre les seves reivindicacions i els nostres estalvis vam poder escapar-nos d’aquella cova. I la majoria de vivendes de la porteria van passar a ser magatzems de les comunitats de veïns. I si algú veu, avui dia, aquells forats, se’n fan creus que tota una família s’hi pogués allotjar i fer-hi vida normal.

I, ara, va i llegeixo en un diari —dels que poso a terra quan frego— que a Barcelona s’han construït i posat a la venda, com a senyal de gran modernitat, uns quants pisos-nínxol, on amb prou feines s’hi pot encabir un llit i una tauleta de nit, i s’hi ha d’entrar ajupit. Ah, i  a més, sembla que hi ha llista d’espera per a poder-los comprar!

Però que ens hem begut l‘enteniment? Però si els morts tenen més espai a Montjuic! I qui ha donat permís per fer-los, per vendre’ls i per trobar-los “estupendus”?

Això no és anar enrere, i ca! Això és tornar a la prehistòria! Tots els nostres esforços per viure dignament s’han anat pel pedregar perquè, ja se sap, als pobres tot els està bé i sempre diuen Amén Jesús i gràcies, sobretot!, als que fan negoci amb la misèria, del altres, claro!

I és que el meu Eusebio deia que “mentre hi hagi burros sempre hi haurà qui anirà a cavall”. Potser ja va sent hora de treure’ns les orelles d’ase que ens han encolomat i fer caure de cavall els que celebren que ens puguin fer combregar amb rodes de molí.

Que jo, no tinc cap intenció que m’enterrin en vida, i els meus conciutadans no haurien d’acceptar-ho amb tanta alegria. Bueno, això és el que penso… Perquè es comença vivint en tres metres quadrats i s’acaba tornant a la font a buscar l’aigua i fent foc a terra per cuinar  i escalfar-nos. Això, sí, veient passar pel cel, a tota pastilla, jets equipats amb aixetes i vàters d’or massís d’aquells que surten a les revistes del cor i que ens comprem religiosament cada setmana per poder-nos evadir de les nostres penes…

–