La Llúcia sabia que els veïns havien arribat perquè davant la porta hi tenia la tifa de benvinguda. Bé, el regalet no era dels veïns sinó del seu gos, un faldiller rabiüt i malcriat que, a més d’anar defecant per tota l’escala, no deixava de bordar des del primer minut que posava les potetes al capdavall de l’escala, fins que se n’anava lligat amb una corretja de pell arrossegat per l’amo, Don Raul Cadau. Era un homenet baix i gros, d’ascendència morisca ―encara se li podia notar en el color de la pell―, que feia cara de restrenyiment i que mai no deia dues paraules seguides. El màxim que podia articular, quan la Llúcia se’l creuava per l’escala, era “dia” com a resposta a la salutació que rebia de la veïna, i que, sens dubte, trobava exagerada i massa optimista, la qual cosa li impedia de pronunciar el “bon”.

A la Llúcia li venia migranya quan arribaven els veïns de ciutat. Durant la setmana estava molt tranquil·la, era l’única veïna del replà, però així que arribava el cap de setmana, el gos petaner dels Cadau començava a empipar amb els seus lladrucs. Quan la Llúcia pujava l’escala, el gos bordava, quan posava la clau al pany, bordava, quan sortia al balcó, bordava, quan obria la porta a l’home del comptador de l’electricitat, bordava i, fins i tot, quan la Llúcia es ficava al llit, bordava, com si l’ensumés i la perseguís per tot el pis. Marcava territori amb els seus lladrucs, com si el pis veí també fos seu, com si fos una extensió d’on vivia amb els Cadau. De fet, els Cadau es creien amos i senyors de tot l’edifici perquè quan es va construir ells van comprar la meitat dels pisos de l’escala, que ara tenien llogats, excepte el seu. Els pobres que, com la Llúcia, havien comprat els habitatges restants havien de suportar, dia sí dia també, la superioritat cacical de qui es creia amo i senyor de tota l’escala i de qui, amb molta habilitat, com per art de màgia, sabia canviar el seu rol de ser el que ofenia pel del que se sentia ofès. I aquest era Don Raul Cadau, el qual, quan la Llúcia, tipa d’aguantar els lladrucs del seu gosset, li anava a reclamar una mica de silenci, ell, contrariat, li etzibava que el que li estava proferint era una amenaça a la seva persona i, per extensió, a la seva muller, i per tant, era també una amenaça al seu petitó, és a dir al seu canitxe. I encara afegia, que si persistia en la seva queixa prendrien les mesures pertinents per no saber observar les mínimes normes de convivència.

No hi havia res a fer, la Llúcia ho havia provat tot: s’havia posat taps a les orelles, però amb això només havia aconseguit no sentir el telèfon quan la trucaven i en canvi no li evitava els xisclets aguts del gos de Don Raul i senyora; havia intentat escoltar la ràdio amb auriculars, però, com que no hi estava habituada li havia quedat un soroll eixordador a la orella dreta per sempre més; i fins i tot s’havia fet folrar amb capses d’ous la paret que donava al pis veí, col·locades artísticament, però a part d’haver creat un mur avantguardista, admirat per amics i coneguts, poca cosa més n’havia tret, perquè els lladrucs del petaner s’esmunyien sense cap pietat per entre les porositats de les oueres. Les finestres, per descomptat, sempre tancades i barrades.

Un matí, en què el cap li estava a punt d’esclatar de tantes ones sonores expansives provinents del pis veí, es va armar de valor i va trucar la porta veïna. Donya Manuela de Cadau, embolicada amb una tovallola, perquè acabava de sortir de la dutxa, i amb el gosset a coll, li va dir, només veure-la i sense deixar-li obrir la boca, que els deixés en pau a ells i al seu gos, i li va tancar la porta als nassos. La Llúcia, aleshores es va encaminar cap a la comissaria dels Mossos d’Esquadra. Allà, però, la van enviar a la Policia Nacional, ja que els gossos no eren de la seva jurisdicció. Com era de preveure ―o no― la policia nacional no la va poder atendre perquè el que no era de la seva jurisdicció era el barri on vivia la Llúcia. Finalment la Guàrdia Urbana del poble li va prendre nota ―amb poques ganes, tot s’ha de dir― de les seves queixes i va adjuntar a la denúncia el certificat mèdic que els havia portat la Llúcia, expedit pel metge del CAP, qui, molt amablement, s’havia fet càrrec del seu cas ja que ell patia d’una situació similar. El doctor havia fet el diagnòstic i havia escrit, de pròpia mà, que els lladrucs persistents podien provocar en la ment de la seva pacient, un dany irreparable que la conduirien, sense remei, a ingressar en una institució per a pacients amb malalties derivades dels estralls provocats pels animals domèstics d’altri.

Un cop rubricada la denúncia la Llúcia es va sentir alleugerida i se’n va tornar a casa, no sense abans passar per la farmàcia i comprar una capsa de pastilles pel mal de cap, dues de somnífers i un xarop per a la tos. Tot amb recepta, naturalment.

 Només tombar el carrer ja va sentir els lladrucs del gos veí donant-li la benvinguda. Les venes del cap de la Llúcia es van inflar i les temples li van començar a retrunyir, talment com si tingués un exèrcit de timbalers del Bruc dins el cervell.

Va girar cua i se’n va anar al supermercat. Compraria galetes per a gossos. Si no l’amansia amb denúncies potser ho podria fer amb delicatessens. Un cop va tenir una bossa grossa de dog cookies  ―com posava en l’embolcall― se’n va tornar cap a casa disposada a ficar-se al llit i intentar passar la migranya com més bé pogués. Com cada vegada, però, que prenia el son, el gos es posava a bordar i la desvetllava. Ella, aleshores es mantenia desperta fins que li semblava que el ca ja no hi tornaria i s’adormia de nou. Tan bon punt començava a somiar, es despertava sobresaltada, altre cop pels lladrucs del seu veí. No hi havia manera d’aclucar un ull seguit i no hi havia manera que el mal de cap li passés, ans al contrari, s’anava agreujant amb la insistència de la lletania canina. Finalment es va aixecar, va prendre’s un parell de píndoles per dormir i li van produir l’efecte desitjat, fins ben bé passades divuit hores.

Quan es va despertar, el mal de cap li havia desaparegut però el gos continuava bordant com si per ell no hagués passat el temps. Quan es començava a desesperar van trucar a la porta. Era un guàrdia urbà que li venia a portar una denúncia. “Que amable!”, va pensar la Llúcia, tot creient que era la ratificació de la seva pròpia queixa, ara validada per l’inspector. Va signar el resguard i un cop el guarda va ser fora, es va disposar a llegir-la. No s’ho podia creure! No era la seva denúncia, era una denúncia interposada pels veïns en contra d’ella, acusant-la d’amenaces contra la seva persona ¾la dels veïns¾ i contra la persona del seu gos. Efectivament, els ofesos eren els veïns. “El món al revés”, va pensar la Llúcia, força abatuda per les males notícies.

Van passar unes setmanes sense que ni els veïns ni el seu petaner la molestessin. Deurien ser de viatge. La Llúcia havia recuperat el color i es trobava molt millor. Fins i tot havia pensat de tornar a fer puntes de coixí al casal, activitat que havia hagut d’abandonar perquè els mals de cap, per culpa dels lladrucs, no la deixaven concentrar i el soroll dels boixets encara els empitjorava.

Va sortir, doncs, tota decidida cap el casal però no hi va arribar perquè a poques passes de casa la va aturar un mosso d’esquadra, jove i ben plantat:

―Vinc a detenir-la. Pot guardar silenci fins que no tingui un advocat assignat ―li va dir, molt seriós.

―Vostè deu estar de broma, jove. Per què m’ha de detenir a mi? ―li va contestar, astorada, la Llúcia.

―Per un crim contra la humanitat ―li va deixar anar el jove a qui pel què es veia, li sonava la frase d’alguna pel·lícula.

―Si no s’explica, homenet, no sé de què em parla.

―I ara, la denuncio també, per desacatament a l’autoritat ―. El mosso estava enrabiat de debò.

―Però què he fet jo, pobra de mi? ―la Llúcia se’n feia creus del que li estava succeint.

 ―M’ha dit homenet i això és una ofensa greu als seus superiors ―li va aclarir el mosso, que havia tret el bloc de denúncies i l’estava omplint amb bolígraf de color vermell. ―I ja pot venir amb mi a comissaria.

 La Llúcia no entenia ni poc ni molt de què anava tot aquell enrenou però el va seguir disciplinadament.

Quan van arribar, ja els esperava l’inspector en cap.

―Vinc amb la senyora denunciada, la que ha comès un crim contra la humanitat ―va dir-li el mosso, mentre es quadrava.

―No diguis bajanades, talòs! El que ha comès aquesta senyora és un crim zoològic, no un crim contra la humanitat, això és de les pel·lícules! No sé que us ensenyen avui dia ¾va rondinar l’inspector mentre convidava a seure la Llúcia.

La Llúcia se’ls mirava amb els ulls esbatanats tot demanant una explicació als comentaris de les autoritats.

―Em sap molt greu, senyora Llúcia… es diu així vostè, oi? ―va començar, amable, l’inspector.

―Sí senyor, així m’anomeno.

―Em sap greu, com li deia, però l’he de detenir.

―A mi? Per què?

―No es faci la beneita. Sap perfectament què va fer, fa quinze dies. No voldrà que li recordi, oi?

 ―I tant que ho vull! No sé de què em parla- . La Llúcia començava a estar mosca amb tant misteri.

 ―El gos és mort. Damunt seu pesa una acusació d’assassinat ―va dir-li, solemne, l’inspector.

 ―Quin gos? ―va preguntar la dona amb ganes d’acabar la conversa.

 — El del seus veïns, ves quin gos! ―. L’home estava perdent la paciència i volia enllestir l’assumpte.

 ―Quina sort! ―se li va escapar a la Llúcia ―. Déu l’hagi perdonat, volia dir! ―va afegir per arreglar-ho.

 ―No me n’ha de dir res?

 ―No, senyor inspector, no n’hi haig de dir res ―va concloure la Llúcia.

 ―Molt bé, doncs. Caporal, endugui-se-la al calabós. La humitat i la pudor li refrescaran la memòria, de ben segur… ―va dir, sorneguer, l’inspector, mentre es disposava a encendre un puret.

 Només havien passat tres dies ―entre reixes, dormint a terra i fent les necessitats a una galleda― que, val a dir-ho, a la Llúcia li havien semblat una eternitat, quan el mosso que l’havia detingut va venir amb un manyoc de claus i va obrir el forrellat de la cel·la. “Ja pot marxar”, li va dir, sense ni mirar-se-la, “el veterinari forense ha vist el gos dels seus veïns i, sembla ser, que es va morir d’un atac de cor, mentre dormia. Era molt vell i no li ha calgut ni fer l’autòpsia. Els amos insistien que vostè hi té a veure, amb la mort del seu gosset, però no poden demostrar-ho i les setanta-dues hores que la podem retenir han arribat a la seva fi. Queda, doncs, lliure sense càrrecs”. La Llúcia es va calçar ja que aquells dies els peus se li havien inflat de la humitat i amb prou feines li cabien dins les sabates i, tota digna, va marxar.

 Va pensar que el primer que faria quan arribés a casa seria trucar al seu nebot gran, que tenia moltes coneixences i estava molt ben relacionat, i li demanaria que fes una reclamació, en tota regla, davant de qui pertoqués, per tot el que li havien fet passar injustament en el quartelillo. No havia volgut dir-li res mentre era entre les quatre parets de comissaria, però un cop deslliurada, remouria cel i terra perquè les coses ―i sobretot el seu honor― tornessin a lloc.

 Tan bon punt va obrir la porta del pis es va adonar que un estol de petits insectes, amb ales de color de gos com fuig, envaïen la sala i part del seu dormitori. Va anar seguint-los la pista fins que va arribar a la bossa de galetes per a gossos que havia adquirit dies enrere i que era d’on sortien els animalons. Semblava, doncs, que les galetes s’havien fet malbé i havien deixat anar aquella munió de corcs grisosos. Només n’havia utilitzat mitja dotzena, de galetes, i ara amb el gos traspassat, no les hauria de menester més. “Quina poca qualitat que tenen! Caduquen de seguida”, va pensar mentre llençava la bossa amb les galetes restants a la brossa, i es disposava a escombrar la catifa vivent que se li havia instal·lat a casa.

La pols que anava aixecant amb l’escombra se li va posar dins la gargamella i la Llúcia va començar a tossir sense poder parar. Va anar a buscar el xarop però l’ampolla era buida. Tampoc quedava cap píndola per a dormir de les que havia comprat, tot sortint de la comissaria de la guàrdia urbana. Ja se n’havia oblidat del que n’havia fet ―havien passat tantes coses d’ençà de la denúncia que li havien posat els veïns!

 Recordava, però, que les havia fet servir juntament amb el xarop per a la tos. S’hi havia vist obligada, no havia tingut cap altra sortida. Li anava la seva salut psíquica i mental: era ella o el gos dels veïns. I com que és ben sabut que la caritat ben entesa comença per un mateix, talment ho havia posat en pràctica la Llúcia.

 En el morter hi havia col·locat sis galetes per a gossos, totes les pastilles de les dues capses ―menys les dues que s’havia pres ella el dia de la denúncia― i el líquid de l’ampolla del xarop per tal que la barreja quedés pastosa i amorosida. Amb paciència, havia anat esmicolant-t’ho tot amb la mà de morter fins que li havia quedat una amalgama de color fosc que s’assemblava molt al fang que es feia, en un dia de pluja, just al llindar de la porta de l’entrada del carrer. Sortosament va ploure durant un cap de setmana que els veïns van ser-hi i la Llúcia va poder estendre la pastarada just davant la porta. El gos atret per l’olor coneguda de les galetes s’ho havia cruspit tot, malgrat que els Cadau, sorpresos, l’estiraven perquè no llepés el fang del carrer ―cosa que, per altra banda, no havia fet mai―. Un cop engolit el fang, tot havia anat força ràpid: al gos li havia entrat son, molta son, una passió de son tan forta, que ja no s’havia despertat.

“Déu l’hagi perdonat”, va exclamar la Llúcia tot recordant-ho i mentre obria totes les finestres. Ni una fressa, ni una remor, només el brogit del silenci. “No sé si podré dormir amb tanta quietud”, va pensar, i es va quedar asseguda, gaudint de l’absència de lladrucs del gos veí, fins que la son la va vèncer. I tant que va poder dormir!

 Quan es va despertar, després de força hores, li van passar pel cap, com un malson, les imatges de les hores a comissaria. Com l’havien pogut acusar de matar el gos? Això ella no ho hagués fet mai, Déu me’n guard! Però adormir-lo ja era tota una altra cosa, era una bona obra. Com n’havia d’estar d’esgotada la pobra bestioleta, de tant lladrar! Tenir un bon son reparador és qualitat de vida, amb això fins els Cadau segur que hi estaven d’acord. Però els Cadau havien sigut incapaços de proporcionar al seu ca el descans que es mereixia. Sort que ella era allà, i havia pogut posar-hi remei. No només el gosset, sinó tots els veïns d’unes quantes milles a la rodona, li agrairien. Sí, senyor, d’això n’estava ben convençuda.