(Publicat a l’Hora- Comunicat de Nou Cicle- Tardor 2012- Font de l’article: El País)

Aquest títol no és una metàfora, és l’expressió d’una realitat. Les mesures que acaba d’aprovar el Govern i que vénen a modificar els drets i obligacions d’empreses i treballadors, en realitat només suprimeixen o retallen drets dels treballadors. S’haurà perdut per això l’equilibri en què es basa tota branca del Dret. De fet, això és el que es pretenia, perquè, què significa sinó “flexibilitzar” i “desregular” les relacions laborals? El dret del treball era, fins ara, un conjunt de normes que disciplinaven aquelles relacions, que ara queden sense regular o que perden el seu valor. Per tant, s’està transferint la força del dret des del codi jurídic a les mans del més poderós, que serà sempre l’empresa.

Entre les mesures adoptades ocupa un lloc preferent la del “abaratiment de l’acomiadament”. Els treballadors, a partir d’ara, han de témer que els puguin acomiadar més fàcilment, i tindran encara menys força per oposar-se a possibles decisions de l’empresa contràries a la llei. De fet, ni s’atreviran a denunciar les arbitrarietats davant els tribunals, perquè es trobaran que, fins i tot en el cas que aquests els donin la raó, aquesta decisió no comportarà el restabliment dels seus drets. L’empresa se’n lliurarà pagant un preu mòdic. És a dir, l’empresa pot comprar amb diners el silenci de la justícia.

Tot això justifica la reacció indignada no només dels sindicats, com a representants dels treballadors, sinó de tots aquells que saben que el dret al treball és un dret humà fonamental i que el codi jurídic és un instrument civilitzador de les relacions humanes. És lamentable la miopia de molts que no saben veure el mal que aquestes mesures faran al procés que la Humanitat vol recórrer cap a la justícia social. Ho veurem clarament quan el panorama de les relacions de treball de moltes empreses torni a semblar-se més a un sistema feudal que a una democràcia moderna.

La veritat és, però, que de tot això estàvem advertits. La política neoliberal que s’ha anat imposant en els darrers anys en el terreny econòmic ho feia presagiar. A mitjans dels anys vuitanta ja hi havia qui, entre els savis laboralistes, pronosticava, amb complaença, que molt aviat veuríem “l’enfonsament del dret laboral”. El dret del treball, juntament amb la Seguretat Social, s’havia convertit lentament, amb el temps, en el recanvi civilitzat de les revolucions socials vuitcentistes, i va venir a conquerir pacíficament, amb les seves normes, nous espais de justícia social. Aquesta branca del Dret significava un compromís entre el poder de l’empresari i les exigències de justícia i participació dels treballadors en l’empresa. El dret del treball tractava de canalitzar la confrontació que comporta la mateixa naturalesa del treball per compte aliè i proporcionava empara al treballador que es proposava establir una relació laboral des d’una posició solitària, aïllada i per tant, feble. El Dret disciplinava, a més, l’acció col·lectiva dels treballadors a través de la dinàmica sindical.

Tot això semblava indicar que la vella lluita de classes estava trobant vies de superació i que la barricada s’havia convertit en codi o en conveni col·lectiu. Semblava que els drets fonamentals de caràcter social i econòmic que el consens universal estava acceptant, anaven penetrant, també, en el reducte de l’empresa per la via de l’extensió de la cultura democràtica. Feia la impressió que el just i convenient era seguir progressant per aquest camí, fins a convertir l’empresa en un territori de col·laboració constructiva. Però l’arribada d’una nova crisi del sistema capitalista ha estat suficient perquè ressonés insistentment aquesta consigna de salvació: “Cal flexibilitzar el mercat de treball”, “cal desregular el Dret del Treball”. Doncs bé, amb les noves normes s’ha donat satisfacció a aquestes pretensions. Com menys normes, millor …

Aquest és, doncs, l’autèntic fons de la qüestió. Si el Dret són normes, el que està fent el Govern és destruir amb aquesta reforma una part del sistema jurídic establert democràticament i consolidat després d’anys de sacrificis i de lluites socials. I en canvi, el que ens acostaria a una democràcia avançada -utilitzant paraules del preàmbul de la nostra Constitució- seria un sistema cada vegada més participatiu en les decisions que afecten als ciutadans en tots els nivells, també a nivell laboral. I tot això, ordenat de la manera més perfectament possible per la regla del Dret.

Per tant, ningú pot negar que la reforma que s’ha d’aplicar a partir d’ara camina en sentit oposat a aquests horitzons de civilització i progrés. És un intent de retorn a les fórmules liberals més pures del laissez faire.

Un cop arribats a aquest punt, caldrà entrar en polèmica amb aquells sectors que justifiquen la reforma com un mal menor necessari per reactivar l’economia, crear nous llocs de treball i alleugerir aquesta xacra social persistent que és l’atur. Però aquests, segurament, no s’atrevirien a posar la mà al foc i assegurar que aquesta reforma laboral pugui ser determinant per aconseguir aquells objectius, i que no existeixen altres alternatives. En qualsevol cas, el dany que s’haurà fet a l’equilibri humà dins de les empreses i al procés històric de la justícia social, serà difícilment reparable; haurem perdut així gairebé un segle en el camí del progrés.

Francesc Casares i Potau, Andrés Pérez Subirana, Judith Barceló Cisquella i Jessica Bolancel Ferrer – (publicat a El País 17/02/2012)