Bon dia! En primer lloc, vull agrair públicament a Maria Vilanova Vila-Abadal que pensés en mi per a presentar dues obres seves avui a Torelló. Quan m’ho va demanar, tot i que em tinc per una persona que està al cas de tot el que es publica en català, només sabia que havia guanyat el XX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu 2014. Però és normal no conèixer la seva obra literària stricto sensu, perquè és molt recent. En poc més d’un any, Maria Vilanova ha irromput amb molta força en el panorama literari català publicant tres obres, les dues que presentem avui i la novel·la London is London. A més de ser tan prolífica, té un currículum extraliterari impressionant: és doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació, té una altra llicenciatura, ha publicat molts assaigs sobre diferents temes, ha treballat en quatre continents… Però ara no volem parlar del seu currículum sinó d’El món per un forat i Petites històries al replà de l’escala.
El món per un forat
El món per un forat és una obra difícil de classificar pel que fa al gènere. És un conte? És una novel·la? Aquest fet no pressuposa res a favor o en contra d’una obra, és clar, però és un aspecte remarcable. Jordi Dorca, al pròleg, opta per una bona solució: la classifica com un relat. No és un conte, especialment per l’estructura i altres aspectes formals més que per l’extensió (45 pàgines impreses), perquè per l’extensió podria ser un conte llarg. L’original va guanyar el XX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu i les bases exigien 40 pàgines com a màxim. Segurament el jurat esperava llegir només contes, més llargs o més curts, però El món per un forat té estructura i tècniques de novel·la i no pas de conte. El nom adequat per al gènere d’aquesta obra seria novel·leta, que és com s’anomenava quan era més popular, fa cent anys o una mica més. El diminutiu, però, sembla que afegeixi un matís pejoratiu i, per tant, la classificaria com a novel·la curta, denominació que posa èmfasi més en l’estructura que no pas relat.
De vegades les obres més breus són capaces d’emocionar-nos més, de reflectir més bé una situació… que obres més extenses. Per exemple, és ben conegut que el conte «Nit i boira», de Mercè Rodoreda, a part de ser la primera obra concentracionària europea —és lògic, perquè les novel·les, que ja hi havia en marxa quan Rodoreda va escriure el conte esmentat, requereixen més temps d’escriptura—, sigui considerada per molts també l’obra concentracionària europea més intensa, a la qual cosa segurament contribueix el fet que la puguem llegir en un sol acte de lectura. La novel·la curta El món per un forat també es pot llegir sense interrupció. És més, crec que és com la deuen haver llegit la majoria de lectors i com aconsello de llegir-la, perquè el fet que sigui una obra tan breu permet que, si volem, no hàgim d’abandonar i retrobar la intensitat de sensacions que ens provoca, per exemple.
El món per un forat està estructurada en sis capítols, tres dels quals es titulen amb el nom d’un dels personatges: en Lari, l’arreplegat (l’adoptat amb un sentit més despectiu, com es deia fa anys), l’Agneta i la Mariàngela. En aquests capítols, els personatges parlen en primera persona, i en els altres tres és el narrador omniscient qui relata l’acció. Els títols dels tres capítols en què parla el narrador “s’encadenen” lingüísticament: el primer es titula “Entre les reixes” i els altres dos comencen amb el sintagma “el món”: “El món per entre les reixes”, un títol que comparteix un fragment amb el del primer capítol, i “El món per un forat”, que coincideix amb el títol de l’obra sencera. Això del món per un forat ho diu al final del penúltim capítol —just abans que aparegui en un títol— la Mariàngela, personatge que parlant en primera persona el trobem bastant diferent de com ens l’havíem imaginat a través de la visió de la resta de personatges (directament o perquè el narrador es focalitza en ells).
El primer capítol comença amb dos personatges a la presó. Un hi està reclòs i l’altre l’ha anat a visitar. Veiem com es relacionen i nosaltres, els lectors, també ens endinsem en l’opressió ambiental —no ja solament de la presó, sinó general— que els limita. No tenim cap pista sobre les causes que fan que un estigui empresonat. Ja ho descobrirem més endavant, gairebé com ho fa el personatge, com també resoldrem quan calgui algun aspecte que envolta els personatges i que al principi no acaba de semblar lògic.
L’acció principal d’El món per un forat passa a Vidrà durant la primera part de la postguerra, la més dura, aquella en què la guerra encara sembla omnipresent. A mi Vidrà em sembla un indret molt literari, potser perquè és el poble del protagonista d’una novel·la que vaig editar, Vigatans i botiflers, de Maria de Bell-lloch. De fet, el protagonista d’aquesta novel·la escrita fa més de cent anys és el fill dels masovers d’una casa de Vidrà, El Cavaller, que té molta relació amb Maria Vilanova precisament.
El món per un forat és una obra trista, plena de silencis… A estones fins i tot sembla que tingui elements de tragèdia grega: perquè els personatges, molt ben definits, són com una mena de titelles, en aquest cas no moguts pels déus sinó només per la fatalitat, per un destí que sembla ja escrit. I encara que intentin surar en l’ambient que els ha tocat viure, semblen predestinats inexorablement a enfonsar-se. Però no és literatura i prou. A l’època de l’acció d’El món per un forat aquesta era la realitat, pel fet que no hi havia possibilitat d’ascensió social i menys encara amb la repressió que ho impregnava tot. És, doncs, una obra trista, amb personatges que posseeixen molt poques coses i les poques coses que tenen encara els les prenen… Només en un punt hi ha una petita esperança: al final.
Petites històries al replà de l’escala
Petites històries al replà de l’escala és una obra molt diferent, però presenta certes semblances amb El món per un forat. No és una obra tan breu, però tampoc no té una extensió considerable. I també és a la frontera de gèneres narratius: És una novel·la? És un recull de contes amb un nexe comú? El títol (Petites històries…) predisposa a considerar l’obra com un recull de contes, però jo la veig més com una novel·la. De fet, se’m va presentar el mateix dilema quan vaig llegir una altra petita joia, Una selva al replà, de Pau Joan Hernàndez, una obra amb moltes semblances (fins i tot en el títol) amb Petites històries al replà de l’escala, perquè també és irònica per bé que més surrealista. Amb tot, a l’obra de Maria Vilanova, a diferència del que passa a Una selva al replà, hi ha un personatge narrador que unifica les “petites històries” i que fa avançar l’acció com ho faria en una novel·la. Per tant, em sembla més una novel·la que un recull de contes amb un nexe comú.
I, com a El món per un forat, a Petites històries al replà de l’escala es van alternant capítols en què hi ha un narrador omniscient (que en aquest cas explica aspectes, molt variats, de veïns d’una escala) i altres capítols en què un personatge —aquí sempre el mateix personatge— parla en primera persona. I parla en sentit literal, perquè s’adreça a una càmera de televisió que l’enregistra. Aquest personatge —una veritable troballa— és la portera de l’escala de veïns, la Secundina, que m’ha recordat molt la Ramona del conte «En el tren», de Mercè Rodoreda. Com ella, la Secundina és una dona bastant ingènua, que no sap gaire de lletra —la Ramona era analfabeta del tot— i que ens explica sense pretendre-ho aspectes d’interès històric o sociològic. I com en «En el tren» només sentim la dona i només a través d’ella podem endevinar què diu l’interlocutor.
Per bé que a Petites històries al replà de l’escala hi apareixen temes en algun cas prou terribles (malalties, una mena de segrest —deixem-ho així per a no explicar res de l’argument—, una venjança molt cruel…), la característica principal que hi trobem i que diferencia molt aquesta obra d’El món per un forat és l’humor, present tant en els monòlegs de la Secundina (que no domina gens el llenguatge políticament correcte, que té por que els veïns sentin com n’explica xafarderies… i ho fa per a un programa de televisió) com també en algunes de les històries explicades pel narrador en tercera persona. Per exemple, en el capteniment hilarant d’una dona a la recerca d’una signatura per complir un tràmit burocràtic absurd o en les intervencions sardòniques d’una altra dona en un diàleg amb els seus néts. I de vegades la ironia fins i tot la podem trobar en un petit detall de la veu del narrador. El món per un forat no permetia aquestes concessions i, en canvi, Petites històries al replà de l’escala sí. No tots els escriptors dominen tants mecanismes de l’humor com trobem en aquesta obra, per la qual cosa em sembla que cal remarcar aquest aspecte.
A Petites històries al replà de l’escala cal destacar també, com ja havíem dit per a El món per un forat, la creació de personatges. En aquesta obra els personatges no estan predeterminats perquè l’acció passa més tard en el temps i en un ambient urbà, i no hi ha omnipresent l’opressió social i política. És més, fins i tot un personatge que és un ésser inanimat pren una decisió que li canvia el destí. Si a El món per un forat Maria Vilanova ja s’havia mostrat com una gran creadora de personatges, en certa manera estaven tots igualats per la tragèdia, pel moment històric, per les circumstàncies que els havien tocat…, a Petites històries al replà de l’escala, doncs, l’autora encara pot demostrar més aquesta capacitat perquè en poques obres trobaríem personatges tan variats (de diferents edats, concepcions de la vida, opcions sexuals…) i tan clarament definits.
“Una novel·la són paraules”
Abans d’acabar voldria comentar un dels aspectes fonamentals d’El món per un forat i Petites històries al replà de l’escala, que he deixat expressament per al final: el domini de la llengua. Només amb un bon domini de la llengua no es garanteix d’obtenir una bona obra literària, però sense el domini de la matèria primera no hi ha ni literatura.
Pel que fa a la llengua, podríem fer una comparació semblant a les que hem fet abans. Tot allò que Maria Vilanova ja ens havia mostrat a El món per un forat, ho corrobora a Petites històries al replà de l’escala i, a més, hi afegeix més elements: humor, personatges molt i molt variats… A El món per un forat l’autora vol reflectir la manera de parlar dels personatges amb trets dialectals i altres que actualment són arcaics, una opció molt arriscada que aconsegueix portar a bon terme. He dit que és una opció molt arriscada, perquè una simple paraula o expressió (per exemple, un anacronisme lèxic) pot trencar el “contracte” de versemblança amb els lectors o —al teatre— amb els espectadors. Quant a la llengua, en canvi, Petites històries al replà de l’escala és una obra convencional, perquè per bé que hi ha alguna concessió a voler reproduir l’ús real de la llengua —especialment de la Secundina— no es pretenen reflectir varietats diatòpiques. Per tant, si quan hom llegeix El món per un forat té clar el gran domini de la llengua de l’autora, a Petites històries al replà de l’escala encara més, perquè, per entendre’ns, el tractament de la llengua es pot comparar amb el de qualsevol obra… I Petites històries al replà de l’escala guanya clarament la comparació.
Mentre llegia les dues obres de Maria Vilanova vaig tornar a llegir el ja famós “nou manifest d’Els Marges” (“Una literatura en crisi, un país sense cultura?”, Els marges, n. 103, maig de 2014) sobre l’estat actual de la literatura catalana. No vaig poder evitar, és clar, de mirar si els problemes de la llengua en la literatura catalana que denuncien els autors del manifest es podien aplicar a les obres de Maria Vilanova. Perquè, com diu el manifest, “la llengua és el factor primigeni per obtenir una creació literària de qualitat, als resultats de la qual s’afegeixen posteriorment els elements estètics que en donen la forma definitiva” o, si ho voleu amb paraules de Mercè Rodoreda, “Una novel·la són paraules”.
Vegeu com, per exemple, cap de les característiques negatives a l’entorn de la literatura catalana actual que denuncien els autors del manifest es pot aplicar a les obres de Maria Vilanova Vila-Abadal: “Una llengua (…) supeditada (…) es tradueix (amb interacció evidentment recíproca) en un llenguatge literari —de motivació lúdica i gratuïta— cada cop més degradat, ja sigui per baix, en mesell sotmetiment a una realitat patuesitzant, ja sigui per dalt, en un encartronament hipercorrectiu que mena a la llatinització de l’idioma. (…) Aquesta situació incerta de la llengua literària es troba agreujada per l’estandardització detectable en gran part de les propostes literàries actuals.”
Acabo tal com he començat, amb molt d’agraïment a Maria Vilanova Vila-Abadal per haver-me permès presentar aquestes dues obres. Ha estat un plaer fer-vos-les conèixer una mica més i us animo a llegir-les. La matèria primera de què estan fetes, la llengua, és rica, genuïna, sempre adequada… i l’autora ha construït uns mons que us captivaran.
Torelló, 13 de desembre del 2014