(pronunciat en el seu enterrament, el dia 12 d’octubre de 2012)

L’Oriol va voler que digués unes paraules quan arribés aquesta hora inevitable. Doncs bé, no puc deixar de dir que per mi –i potser algú ho trobarà antiquat el que diré- per mi, dic, l’Oriol és abans que tot un patriota.

 Sí, l’Oriol era un patriota i no va haver d’esperar la crisi per adonar-se que la seva pàtria  era cruelment oprimida i explotada per tornar-se-n’hi.  No, ho era des de  sempre; i per què ho era? Jo crec que ho era per una cosa tan senzilla com aquesta: perquè volia ser un home. I sabia que els homes només poden ser si són lliures.  I, a més, com que tampoc no poden ser si no són ells i la seva circumstància, també cal que la seva circumstància sigui lliure. I la circumstància més important per cada u és el nostre poble. Per això, per poder ser en plenitud, cal que el teu poble, com els altres pobles del món,  sigui un poble lliure.

És veritat que l’Oriol va ser un gran metge, un notable erudit, un intel·lectual compromès, un president d’organitzacions i congressos, un director d’organismes i d’obres, historiador, assagista, autor de llibres i poeta, membre d’entitats prestigioses, excursionista coneixedor del país i d’altres països, receptor de creus i condecoracions de gran prestigi, i moltes altres coses més. Però per sobre de tot això, com englobant-ho i informant-ho tot era un patriota.

 Ell va fer realitat la promesa del poeta: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

 Aquesta fidelitat la va mantenir durant la llarga i procel·losa nit del franquisme. I després, ben encertadament, no va fiar-se del miratge de la Transició i el seu producte enverinat de la Constitució, perquè no el va convèncer tot allò que continuava llevant-nos la llibertat: ja que sense llibertat no hi ha justícia, sense justícia no hi ha ètica i sense ètica la persona no es pot desenrotllar.

Tenia ben bé el dret de manifestar-nos: “si sabéssiu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra”. I ara que ens sembla albirar-ne un d’alçament, ara, precisament, és quan li toca deixar-nos. Dolorós sacrifici, que em sembla que acceptaria de gust si pogués ser el preu per aconseguir que aquest alçament  no fos efímer.

Li escaurien perfectament aquestes paraules que ell va adreçar al seu amic de l’ànima, Jordi Gol: “… ens ho havia dit més d’una vegada –que havia treballat, que s’havia esforçat, que havia lluitat per causes que universalment són considerades com  a nobles… Era conscient d’aquestes coses i en tenia una confessada satisfacció.  Però es dolia d’un fet: deia que tenia la gran recança de no haver estat capaç de difondre, d’encoratjar, d’abrandar, de no fer el solc que la malmesa terra tant i tant necessita”.

Sí, ell també estava preocupat, i fins i tot va dir-m’ho quan fa poc temps va cridar-me a la Clínica Platò. Tenia por que no es complissin aquells versos de Virgili que tant li agradaven:“Empelta les pereres, Dafnis./ els teus descendents ja colliran la fruita”.

Que això es compleixi depèn de nosaltres. De nosaltres que també entràvem en aquell desesperat dolor amb què estimava la seva dissortada pàtria.

 Jordi Vila-Abadal i Vilaplana.