(Capítol  IV- “La mort, una lliçó de vida?”- Editorial Mediterrània, 2005)                       

Hi ha un acudit-endevinalla que pregunta “Què és una família?” la resposta és “El quequeda després d’una herència”. I té força raó. No em refereixo a les herències econòmiques, sinó a les sentimentals, les que cap jutge o advocat no pot solucionar. Les herències de les relacions i de les emocions són de les més dures d’encaixar. Jo no ho veia així abans de tantes morts. Fa força anys, em vaig quedar molt sorpresa quan un amic que feia temps que no veia, em va venir a trobar al tanatori on vetllàvem el meu pare i em va explicar que no es podia treure de sobre els remordiments de no haver fet les paus amb el seu, de pare, que també s’havia mort de manera sobtada. Feia temps que tenia una mala relació amb el seu progenitor, de fet no es parlaven. No podia ni recordar-ne el perquè per més que s’hi esforçava, però entre ells dos no hi havia cap mena de comunicació. El meu amic és un alt executiu i –acostumat com estava a tractar la gent a baqueta– creia que res ni ningú el desviaria del seu camí, i que fos el que fos el que havia passat ell tenia la raó perquè era una persona molt més equilibrada intel·lectualment que no pas el seu pare, que sovint es deixava endur pels nervis. Havia decidit que el seu pare li feia nosa, se li barrejaven els record d’infantesa amb alguna topada d’adolescents i no volia saber-ne res. Ni la seva mare ni seu el germà no el van poder fer baixar del burro. Un dia, quan ell era de viatge, el van avisar que el seu pare s’havia mort. De cop i volta es va adonar que hi ha coses que no tenen solució. I aquesta n’era una. Es va pensar que ho tenia tot controlat, però no comptava amb el fet que el cap i el cor no van alhora. Els sentiments li van jugar una mala passada i li van passar factura del conflicte. No havia pogut fer les paus i ara ja no hi era a temps. De tot això ja feia una pila d’anys, però encara no s’havia pogut reconciliar amb la seva família ni amb el món en general perquè en el fons, no s’havia perdonat ell mateix. Dies després de l’accident vaig recordar aquesta història i em vaig alegrar al comprovar que jo estava en pau amb els qui ens acabaven de deixar. Després de la mort sobtada del pare, m’havia quedat la recança que no me n’havia pogut acomiadar com Déu mana i vaig voler esmenar-ho amb la mare. Sortosament, encara que ella també se’n va anar sense avisar, crec que li vaig poder fer costat fins al final, de fet vaig poder estar amb ella fins a l’últim àpat que va fer. Ara que ja no hi era i ens quedàvem sense pal de paller, estava convençuda que, per més escampats que haguessin quedat els brins de palla a causa del cop rebut, ens retrobaríem per fer-nos costat i entre tots miraríem de reconstruir-lo.

Aviat, però, vaig entendre que un cop els pares desapareixen, res no continua igual. Es passa d’una relació vertical a una d’horitzontal. Potser per por, potser per desconfiança, potser per indiferència, s’alcen muralles de defensa, que necessiten de totes dues parts per enderrocar-les. Els pares són la teulada d’una casa. Ens donen aixopluc i ens protegeixen del vent, del sol, del fred i de la pluja. Els fills en són les parets. Quan la teulada cau, les parets queden al descobert, sense protecció. Una paret sense teulada no té sentit: unes queden al nord, les altres al sud, sense connexió, sense l’objectiu comú de donar recer. Mai les parets soles poden formar una casa, més aviat uns murs sense sostre poden convertir-se en un laberint i trobar-ne la sortida no és senzill. Primer de tot hem d’entendre i convèncer-nos que els membres de la família que ens deixen són únics i insubstituïbles, -per a bé i per a mal. Cada un de nosaltres ha d’admetre la pèrdua que ha tingut i el que li ha representat. Tots  tenim un lloc assignat i aquest indret és el que és en relació amb als altres. Assumir la pèrdua és una tasca individual i ningú no ens la pot estalviar ni ningú no li pot estalviar a l’altre. Fins que no s’ha esdevingut la reconciliació amb els qui se n’han anat i amb els qui s’han quedat és complicat continuar celebrant Nadals i Sants Esteves com si no hagués passat res. Els lligams que ens uneixen als nostres germans són uns lligams de sang incomprensibles a la raó, intangibles i inexplicables. Són els lligams de l’ànima. Els amics ens els triem, però la família ens la trobem. Segurament no sempre hauríem escollit els nostres pares i germans per tenir-los a prop com a amistats, però  malgrat això, ens els estimem, no els canviaríem per res del món i no en podem prescindir, i qui digui el contrari probablement menteix i es menteix a ell mateix.

   ….però què és aquest lligam que no em deixa trencar el cordó umbilical amb els meus germans quan ja fa tan temps de l’accident? (diari personal)

I aquí rau el misteri d’aquests lligams invisibles de la família: estem units a unes persones amb les quals compartim l’essència de la nostra vida, el fet d’existir en un lloc i un moment determinats, de compartir unes mateixes vivències i, sobretot, compartir un sentiment de pertinença a una mateixa causa. Mentre els pares hi són, res no es posa en entredit perquè ells ja ens protegeixen i tots som iguals sota el seu paraigua; però quan se’ns moren els progenitors ens quedem al descobert i ens cal refugiar-nos els uns amb els altres. És aleshores que ens adonem que els germans deixen de tenir un mer rol dintre d’un organigrama familiar i passen a ser individus fets i drets amb una identitat pròpia que nosaltres sovint desconeixem i que de vegades ens sorprèn. I apareix una gran contradicció: per què em sento tan unida a un germà o germana amb qui no tinc res en comú? Doncs, perquè no és cert que no hi tingui res en comú, n’hi tinc i molt! I els lligams intangibles que configuren el teixit familiar són fils invisibles que amb l’intel·lecte i el raonament no els podem tramar ni els podem tallar. Quan, amb voluntat o sense, aquests lligams es deterioren, el patiment et pot acompanyar tota la vida si no fas un esforç conscient per entendre quins són aquests llaços i per esbrinar perquè són d’aquella manera. Segons quina sigui la teva voluntat de reconducció d’aquesta relació, pots trencar-los o enfortir-los. Cap de les dues tries depèn només d’un de nosaltres, l’altre també hi juga un paper decisori. Tal com diu el refrany: “Si un no vol dos no és barallen” i jo el completaria amb: “si un no vol dos no es troben”.

La primera elecció, la de trencar, ens porta al que jo anomeno –unes pàgines més endavant-  una mort sense enterrament amb el consegüent sentiment de pèrdua, que ens produeix ràbia i tristesa davant la impossibilitat de poder-ho, o d’haver pogut resoldre-ho. Quan això succeeix costa treure’s de sobre el sentiment de frustració. On vàrem començar a fallar? Diuen que cadascú rep els sentiments dels altres segons la forma del recipient en què els recull. És a dir prenen la forma del contenidor del que nosaltres disposem i per això les percepcions que rebem dels altres són , tan sovint, distorsionades. Com deia el poeta català Salvador Espriu, la veritat “és un mirall trencat i cadascú de nosaltres en tenim un trosset”. Aferrar-nos a la nostra veritat i no acceptar els trossets de l’altre ens pot causar molt sofriment.

La segona elecció, la de l’enfortiment dels lligams ens condueix a un retrobament molt gratificant que pot esdevenir una unió indestructible, ja que es fa de manera conscient i de mutu acord. Hem sigut capaços de revitalitzar els lligams que ja teníem per naixement i això pot fer que els fruits que se’n recullin beneficiïn no solament les dues persones implicades, sinó tot el seu entorn.

 Sembla que quan es moren els puntals de la família ha de ser un bon moment perquè els fills, -els meus germans i jo, en el meu cas- treguin la pols al mirall familiar de la veritat i li facin els retocs necessaris. Quan s’aconsegueix fer aquest esforç de recomposició del mirall apareixen imatges en les peces trencades que permeten veure les coses des d’altres perspectives, les quals t’ajuden a aproximar-se a la imatge que s’hi emmiralla. És com anar completant un trenca-closques que encara que li faltin peces, et dóna pistes del què s’hi reprodueix. De mica en mica es van fent evidents el perquè i el com d’algunes situacions i comportaments familiars que, fins aquell moment, desconeixies, havies mal interpretat o senzillament oblidat. Aquests descobriments, a vegades dolorosos, a vegades feliços, són molt enriquidors per a la persona que els fa. Si, a més, els pot fer conjuntament amb els altres membres de la família que també han patit la pèrdua, els lligams entre tots els que han netejat el mirall es reforcen i els participants en surten força més reconfortats.    

[1] Poema de Joaquim Ruyra, escrit en el recordatori de la meva mare