Ja fa dies que al matí, quan recullo els diaris dels veïns, primer els dono una ullada i ¿com pot ser que cadascun digui una cosa ben diferent de l’altre?

Me’n faig creus! Si un diari parla de que les vaques no donen llet per culpa de la sequera que es pateix i això és el que fa que sigui més cara; a l’altre hi diu que els pagesos no volen donar aigua a les vaques per tal que no donin llet i, d’aquesta manera, puguin apujar-ne el preu.

Però, qui té raó? Com que no escolten! Tots hi diuen la seva sense preguntar-ho ni als pagesos ni a les vaques ni, tampoc, a la sequera! Apa, tots alhora, munten el gran guirigall i de la solució del problema no se’n canta ni gall ni gallina!

Claro, que si solucionessin els problemes posant-hi un xic de seny, se’ls acabaria allò de munyir la mamella, i ningú no la vol deixar anar. Mentre es vagi fent rebombori —i a veure qui la diu més grossa—, més durarà la bicoca!

Que ens estem quedant sense llet, mentrestant? Tant els fa! Els que poden la compren al preu que sigui —no els ve d’aquí—i els altres, si no poden pagar-la, senyal que no se la mereixen…  I ho deixen anar així, tal qual, sense posar-se vermells, quines galtes! Ells manen i tenen la raó i tu, a callar i dir-los Sí, Senyor… Fa tant temps que les coses van d’aquesta manera que no s’imaginen que pugui ser de cap d’altra.

Ja m’ho va deixar ben clar donya Consolación, la mestressa del principal primera, quan em va regalar una brusa que li venia petita: “No te la posis per fregar l’escala, no m’agradaria que es pensessin que te la pots permetre i tu tampoc voldries que se’t fes malbé, oi?”… Pues això; a més de saber el que ens convé, vetllen i es preocupen per nosaltres i per les nostres pertinences.

Potser allò que deia el meu Eusebio, de que mentre hi hagi burros hi haurà qui anirà a cavall, és ben cert. Però, no seria hora que ens ho féssim mirar? Perquè una mica burros, sí que ho som…