Quan érem jovenetes, servidora i les seves amigues anàvem a prendre el sol a la Barceloneta,  als banys  -Orientals, em sembla que es deien-  que hi havia per a homes i per a dones, sense barrejar-nos, claro…

I allà, a les fèmines ens col·locaven dins un tancat amb reixes, i tots els nassos ―d’entre un parell d’ulls que sortien de les conques― dels mascles de fora de la gàbia estaven enganxats als filferros. També hi havia una bona pila d’agents uniformats contemplant pit i cuixa ―ja m’entenen, oi?―, deien que era per a la nostra seguretat; sí, claro, i nosaltres ens ho empassàvem…

 Ara, tal com van les coses, amb aquesta democràcia de pa sucat amb oli i amb uns governants més hipòcrites que els venedors del Temple del dia de Rams i   que només semblen preocupats perquè es vetlli per la moral catòlica, apostòlica i romana, em temo que aviat tornarem a veure els barons i les fèmines separats a les platges, els nens i les nenes separats a les escoles, els homes i les dones separats als enterros, i, fins i tot, a les corts del bestiar veurem separats mascles i femelles.

  I és que si continuem reculant, ens trobarem com als anys quaranta, i ja veuran com, encara que siguem al segle XXI, un dia, no gaire llunyà, els hauré d’explicar:

«Ara, que han passat més de seixanta anys, que ja tinc un peu a la tomba i el meu cos és ple de pelleringues, quan baixo a la Barceloneta per remullar-me els peus ―no es pensin que faig res més―, sempre hi ha un parell de guàrdies uniformats ―com quan era joveneta― afitorant-me mentre em trec les sabates i m’arremango les faldilles. I un cop m’han ben repassat, fent comentaris que no puc ―ni vull― repetir; allarguen la vista fins a clavar-la als cossos més llaminers que el meu ―cosa que no costa gaire!― i amb el bloc a la mà, a punt per posar una multa a qui se li vegi un tros més de carn que la que diu el reglament, sense cap vergonya es posen a fer comparacions: “que si els melons de la morena, que si els de la rossa semblen de cabra, que si a la vella li toquen els genolls ….”, i això que ningú no gosa ensenyar més del compte!

Ahir, ben tipa de la seva “vigilància” i dels seus comentaris, m’hi vaig acostar i els vaig preguntar que cony fitaven ―i perdonin l’expressió. Doncs els molt bandarres em van contestar que miraven el que jo i les altres dones els ensenyàvem; i encara van tenir la pocavergonya d’afegir, fent-ne befa, que ho feien per obligació i no per devoció, i que si comentaven el que observaven era perquè havien d’arribar a un acord de si ens estàvem ultrapassant o no, i que quatre ulls sempre hi veuen més que dos…  

Això sí que em va treure de polleguera i feta una fera ―haig de reconèixer-ho― els vaig ben escridassar que semblava mentida que fossin tan descarats; i d’una revolada vaig agafar la bossa i la tovallola i vaig marxar a més córrer. Ells, però, em van encalçar, em van amorrar a la sorra i per un aparatet que semblava un transistor van demanar reforços, perquè tenien una “fugitiva violenta” que es volia escapar. Jo me’n feia creus!

El que va venir després ja s’ho poden imaginar: em van acusar de “desacato a la autoridad”, i ningú no em va defensar, no es creguin! Al revés, encara una colla d’homenots em van dir, mofetes, que les dones ens ho teníem ben merescut perquè érem unes porques i que a la platja els fèiem caure en la temptació i que sort n’hi havia de les “fuerzas del orden”. Els molt barruts! I és que ja ho deia el meu Eusebio: “Qui comana, fa la llei, i si el guardià juga a cartes, què han de fer els altres frares?…”»

Què..? els ha semblat exagerat, oi? Pues, temps al temps…. Que encara veurem vestits de bany de màniga llarga i camals fins al turmell!