I no m’ho invento, jo, no, pobra de mi! que no tinc estudis… Ho va dir l’advocat de la filla del rei fa temps, i quan es pronuncia una persona tan saberuda segur que el que diu va a missa!

Jo, si volen que els digui la veritat, no entenc que té a veure robar o estafar amb el fet que el teu home encara et faci peça. Però sembla ser que quan ens emmaridem, les dones estem tan encaterinades de qui tenim a prop, que ens tornem tontes de remate i se’ns ennuvola el cap i no sabem el que ens enpatollem i, per tant, no som culpables de cap barrabassada que puguem fer, sempre que haguem passat per la vicaria, claro...

Jo me n’alegro per totes les dones casades que es pensaven que podien ser jutjades per alguna malifeta que tinguessin pendent amb la justícia. I per què me n’alegro? Pues, perquè si són casades, amb només que diguin que els cau la baba pel “seu Antonio” o pel “seu Joan” ja en tindran prou per a no ser culpables de res, ja que “amor, matrimoni i desconfiança són absolutament incompatibles”, segons el lletrut reial, que, de ben segur, deu ser solter….

Claro que les solteres, divorciades i vídues com jo, com s’ho faran per demostrar la seva innocència?

Bueno, ben pensat, segur que algú s’empesca com muntar un negoci de “préstec de marits” i això, no sols serà un bon servei a les dones que els calgui, sinó que donarà feina a molta gent que no en tenen. Ah! i a més les presons femenines es buidaran, perquè qui gosarà posar en dubte l’amor d’una dona pel seu marit?

Una cosa, però, em passa pel cap: i si l’enamorat és un home? Claro que als homes mai no els diran que són tontos de remate, encara que en siguin de cap a peus… I mira que n’he conegut, jo, de babaus!

No… si el meu Eusebio ja deia allò de feta la llei, feta la trampa…