La Mercedites, la meva filla, m’ha fet canviar de companyia telefònica, perquè des que em van posar a la porteria aquesta màquina per escriure i enviar meils ―o com se digui―  al president-robot-intel·ligent ―qui, per cert, encara no me n’ha contestat cap!―  la factura s’havia anat enfilant molt.

El cas és que la nena em va fer tots els tràmits, però a mi no em van parar de trucar els de la companyia vella ―la que donava de baixa― oferint-me l’oro i el moro perquè no canviés. Verge Santa, mai no m’hauria imaginat que m’estimessin tant!

Jo, al principi, els deia que ho consultaria a la Mercedites, però la meva filla em va dir que els engegués a fer punyetes, així ras i curt, i perdonin l’expressió… Però, jo, què volen que els digui? no en sé d’engegar ningú a can Pistraus si no m’han fet res i em sabia greu ser tan mal educada.

Al final ―i perquè no m’empipessin més―, em vaig inventar una història. Sí, senyor, una història que em sembla que es van ben empassar. Com una mentida pietosa, saben?…Sí d’aquelles que no són pecat.

Així doncs, els vaig dir que no hi podia fer res, perquè la línia la pagava el meu marit i com que ens havíem divorciat, ell es quedava el telèfon i si volia canviar de companyia, jo poc hi tenia a dir. I quan em van insistir a parlar amb ell per a convènce’l que no fes el canvi, els vaig afegir que no els ho aconsellava perquè el meu “ex” no estava per brocs i els podia contestar de molt mal cafè.

Sí, tal qual els ho faig fer saber. Sort que no em veien, perquè a la meva edat, si no ets vídua, ja no estàs per divorcis! I, a més, el meu Eusebio sempre deia: “Al preguntador, mentides a ell”… doncs, això…  Ah! i ja no m’han tornat a trucar…