Com cada any, he tornat  al Casal a veure els Pastorets, perquè, què volen que els digui… m’ho passo d’allò més bé!

I mirin que són llargs i que hi fa un fred que pela, en el teatre; no sé per què no hi posen unes estufes de butano… Vaig sortir amb els peus que no me’ls sentia i el nas vermell i amb la candela rajant.

Però, com els deia, no me’ls puc perdre; seria com no menjar torró d’alicant el dia de Nadal i mirin que la meva dentadura necessita un bon repassu!

Pues, això, els Pastorets del Casal són una cosa gran, casi com una sarsuela. En el programa he comptat un centenar de persones ― pel cap baix―, damunt de l’escenari i entre bambolines. Petites i grans! Avis i néts! Fa un goig de veure…!

Aquest any han apujat el preu de l’entrada; m’han dit que era per pagar els músics de l’orquestra. I sí, sonava bé, la veritat, tot plegat tenia més empaque.

Una cosa, però, m’ha fet ballar el cap: si tothom que hi participa ho fa voluntàriament, per “amor a l’art”, que se’n diu, sense veure un duro, vaja; per què els músics, no?

Què volen que els digui?… La música la podrien continuar posant enllaunada ―com sempre havien fet― i no passaria res; en canvi si no tinguessin una Mare de Déu de veres o uns dimonis disposats a desaparèixer per la trapa o una colla d’angelets que cantessin i ballessin, ja ens podríem despedir  dels Pastorers, oi?

Per què, doncs, uns cobren per la seva feina i els altres, l’han de regalar? Serà, per allò que deia el meu Eusebio, que “mentre hi hagi burros hi haurà qui anirà a cavall”…?