Diumenge em vaig quedar embadalida escoltant el Sant Pare que deia coses molt assenyades, des del balcó del Vaticà. Bueno, parlava en estranger i el de la tele ho traduïa, perquè si no, no l’hauria entès gota! I mira que n’és de simpàtic, aquest nou Papa, tan planer… tan com nosaltres!

Pues, com els deia, el nostre Pastor, en majúscules, ens renyava perquè els estats europeus no estem fent prou ―o res― pels refugiats. I té més raó que un sant! Deia que no els obrim les portes, que no els acollim, que no els donem consol, que els rebutgem…. I Jesucrist ja ens va dir que tot el que féssim ―o no féssim― a una persona necessitada, ho estàvem fent ―o no fent― a Ell, a Déu i a tots els que viuen allà dalt. I, ja se sap, en temps de Setmana Santa i Pasqua, aquestes coses s’han de recordar amb més força i convicció.

I ara, potser em titllaran d’ignoranta ―ja saben que no tinc estudis―, però el Vaticà no és un estat europeu, també? Petit, sí, però no hi cabrien uns quants milers de refugiats, ni que fossin ben estibats? No crec que es queixessin per l’estretor, que en els camps on viuen ara ja s’han acostumat a les condicions més inhumanes.

Ja sé que em diran que aquesta no es feina del Papa ni dels seus acòlits; que la feina dels homes de la faixa i el casquet és només predicar. I dic “predicar” i prou. No “predicar amb l’exemple”, que això serien figues d’un altre paner… I a més, al Vaticà no estan acostumats a tenir canalla voltant per les sales dels palaus, i, claro, no es poden posar en perill els gerros xinesos ni la porcellana fina…

Vaja, que el meu Eusebio ja deia que: <<Fan com Sant Joan que predicava el dejuni i s’atipava de carn>>, i no es pot esperar que no segueixin l’exemple d’un dels seus, oi?