Ja fa dies, diria mesos, que sento a la ràdio i a la tele que els locutors, quan pronuncien alguna variant de la paraula “incloure”, ho fan posant l’accent on no toca. O a mi m’ho sembla, perquè ja saben que servidora de vostès no té estudis, i tal vegada m’estic ficant de peus a la galleda…

Bueno, el que em vinc a referir és que, jo, tota la vida, havia sentit “incloïa” i no “inclòia”, com sembla que s’ha de dir ara. És a dir I-N-C-L-O- Í-A, amb accent a la “i”, encara que ja he vist que quan s’escriu, en lloc de l’accent, sembla que s’hi ha de posar dos puntets, què hi farem…, però la pronúncia fins ara, era la que els dic i hi poden ben pujar de peus!

He preguntat als veïns de l’escala i gairebé tots s’hi havien fixat, però gairebé cap s’havia aturar a pensar què era el correcte. Així, doncs, el president de la comunitat m’ha fet enganxar un full al vidre de la porta d’entrada —com els que posen la companyia de la llum perquè tothom apunti el que ha gastat—, per tal de fer un referèndum —se’n diu així, oi?— per a veure què guanya: si l’INCLOÍ/ÏA o l’INCLÒIA.

Mentre esperem la resolució —de les creuetes en diuen així, oi?—, jo no voldria que ningú em digués allò que l’Eusebio em repetia quan jo deixava anar alguna que no sabia del cert; sí, allò de ‹‹la ignorància és molt atrevida››. I si jo em posava repatània i insistia, duro que duro, llavors es posava solemne i tot manllevant les paraules del poeta m’etzibava que l’estava vessant amb ‹‹aquella seguretat que dóna la ignorància››…

I la veritat, Déu me’n guard que se’m titlli de ser una ignoranta saberuda! Però si algú em pot aclarir on s’ha de col·locar l’accent, tant servidora de vostès com els veïns de l’escala restarem infinitament agraïts i la nostra llengua, també.