Quan era petit, el trenta-u de de desembre de cada any, tothom al meu voltant s’entestava a dir que era ‹el dia de l’home dels nassos›. Jo no ho entenia. ¿Què volia dir que aquell home tenia tants nassos com dies l’any?» A mi sempre m’havien dit que en tenia tres-cents seixanta-cinc i els homes només tenen un nas… És clar que era un marrec i prou feina tenia a mirar-me al mirall per a veure com era el meu nas per por que no em diguessin allò de nas de ganxo, geni de dimoni; nas de cavall, geni de cavall; nas llarg, burleta o descarat; nas molsut, home rabiüt, nas vermell, dolenteria; nas llarg, burleta o descarat, i vés a saber quins altres adjectius dels quals era mereixedor segons el meu comportament a casa o a l’escola.
El que de seguida vaig ensumar des que vaig treure el nas en aquest món, va ser que aquest òrgan servia per a sentir olors i pudors, de tota mena. I és cert que qui sempre fa olor, fa pudor, que bé deu fer pudor qui s’ha de posar l’olor, ¿no troben? Que no totes les olors són com la de la bugada, que és la millor, ni tampoc, és clar, totes les pudors són com les de les anxoves podrides, que són les pitjors. I jo, les sento totes, les pudors i les olors, perquè tinc el nas llarg i gros, que sovint fa que m’avergonyeixi, sobretot quan els vailets burletes em fan pam i pipa, cosa de la qual ben aviat em vaig adonar en una de les meves incursions infantils al mirall. I tot i que ma mare, per a consolar-me sempre em deia: «Qui té el nas gros té seny per dos», i «Beneits de nas llarg, ben pocs o cap», el meu nas m’ha donat més disgustos que no pas satisfaccions.
Per al que sempre he tingut bon nas és per a fer diners, que sempre fan olor, vinguin d’on vinguin, encara que m’ensumi que el seu origen put més que una guilla. Tant s’hi val si són més pudents que un floriol de gos; els doblers, per a mi, fan olor de santedat. ¿Saben quants ciris, quantes misses i quants capellans es poden comprar amb un bon feix de bitllets? No és que jo ho hagi fet mai, això darrer, Déu me’n guard, però m’ensumo que més d’un i de dos han fet la gara-gara als ministres de l’església per a obtenir favors divins. Almenys, jo, he pagat misses i ciris que fumejaven tan amunt que la seva olor de cera arribava fins al Cel, segur.
I no només es poden fer quartos amb beats, ¡i ca! Que no sé si saben que el bon jugador coneix les cartes amb l’olor, i com que jo era un gran ensumador, als casinos vaig poder engreixar el meu compte corrent a cop de ruleta,
¡vet-ho aquí! És clar que les meves visites a la casa del vici feien que tornés a casa a les petites, i ja saben que per a voltar més tard de les onze s’ha de tenir nas de bronze, i sovint es feia dur ensumar tanta pudor de pixum.
Potser em diran, vostès, que estic molt equivocat i que els diners no tenen olor, que més aviat puden com quan es remena la merda (i perdonin l’expressió) i tal vegada tenen raó; però si els diners no fan olor, molts mals poden curar perquè els metges fan com la pudor: per tot arreu es posen i cobren una bona picossada per convèncer-nos que el remei que put té més virtut.
Els deia que el meu nas també m’havia portat disgustos. I així ha estat. Quan era jovenet em vaig encaterinar d’una noieta d’aquelles que feia caure de nassos. Cara rodona i nas petit, que ja sabem que vol dir cor bonic. I un bon dia vaig pensar que, com que qui primer cull la flor, s’emporta l’olor, la vaig dur a una floristeria per a que triés el ram que més li abellís i jo li’l regalaria embolicat amb paper de cel·lofana. Ella, decidida, se’n va anar de dret on eren les herbes aromàtiques i va agafar un petit test ple d’unes fulles d’un color verd viu. El va olorar i em va dir: «Això és el que vull». A mi em va semblar un ramell poc vistós, però me’l vaig fer embolicar com Déu mana i li vaig oferir innocentment, sense saber que menta olorada, noia casada. ¿I amb qui? Ja s’ho poden imaginar. Potser s’havia olorat que jo era bo fent quartos, no ho sé, però la qüestió és que no vam trigar ni mig any que ja érem marit i muller. A mi m’agradava, era cert, ¡però no tant com per a tantes corredisses! I el meu matrimoni va ser un fracàs, perquè quan vam haver d’estar nas a nas cada dia, em vaig adonar que el seu se li començava a torçar cap amunt, i ja se sap que qui té el nas arremangat, si no te l’ha feta, te la farà aviat. ¡I, tal dit, tal fet!
La meva dona va començar a entrar i a sortir cada vespre per a anar a missa, deia; banyada en tant de perfum que marejava. A mi em semblava que ni la pudor de resclosit de l’església podia matar una fortor com la que duia a sobre. I tanta beateria em feia pudor de socarrim. I un dia la vaig seguir pel rastre. No em va costar gaire d’anar ensumant les seves passes. I d’anar a missa, ¡res de res! Molta olor, però de santedat, ¡poca! I ja s’ho poden imaginar, un dia no va tornar i jo em vaig quedar amb un pam de nas i sense ni un cèntim ja que amb tanta despesa de perfums i altres bagatel·les em va deixar ben escurat. I a més de no ser un gran amor, a sobre en vaig arreplegar grans pudors que em van dur grans rancors i grans dolors.
Així, doncs, ha arribat el moment i estic ben decidit. Després d’aquest desamor i després d’haver-me deixat més diners dels que tenia al casino, a banda, és clar, de tots els insults que rebo pel meu nas més llarg que un dia sense pa, he cregut que el millor és passar pel cirurgià. Sí, potser els sorprendrà, però no vull tenir nas, vull que me’l faci desaparèixer del tot. Estic fart d’olors i de pudors, i, a més, com que a qui no té nas no li calen
ulleres, podria estalviar-me d’anar a ca l’òptic, que sempre em fa comprar les muntures més cares i que no m’afavoreixen gens ni gota. ¡Ah! I ja no m’hauré de sentir a dir mai més allò d’un nas curt, Déu me n’ajut, i d’un nas llarg, Déu me’n guard, que és de burleta o descarat. Doncs ni curt, ni llarg i encara menys aplanat, que és de traïdor i d’ingrat.
No vull tenir nas de cap mena, que, com diuen a Mallorca, no et fiïs d’homo que té es nas a’s mig de sa cara, i jo no soc ningú per a contradir un refrany, i encara menys si prové d’una terra on la mosca de maig ataca el bestiar: els bous pel nas i els rucs pel detràs. ¡Pobres animalons! No m’estranya que diguin que cent anys fa que és mort el ruc i encara el cul li put, i és que, de pudor, se n’arreplega més amb el nas que amb un cabàs.
¿Entenen, ara, per què no vull tenir nas? I si volen un consell, farien bé vostès, també, de passar pel quiròfan, ¡sí senyor! Segur que s’estalvien molts mals de cap, i tindran l’excusa perfecta sempre que els proposin alguna cosa que no els vingui de gust o una petició incòmoda que els facin perquè sempre podran dir: «Em sap greu, però no tinc nassos…» I no diran cap mentida, els ho ben asseguro, que sense nas, ni ensumar engany no podràs. Bé, hauria de ser «ni ensumar engany no podran», ¿o potser no és això? ¡Ai, que m’estic fent un embolic! Però vostès ja m’entenen, ¿oi?