Salvador Espriu (1913-1985) va escriure aquest text l’any 1930, quan tenia disset anys, i el va revisar l’any 1978.

 

Bah, res de nou. Els periòdics no paren de reproduir al dictat uns conceptes que detesto. Amb aquestes consignes amaguen l’abús de força que ens entreté mentre escalfa al bany maria la nostra humiliació. Una nació sense Estat tendeix a organitzar-se en Estat, n’ha de conquistar el dret, l’ha de fer perdurable. Temences i interessos creats no excusen una beateria passiva. Paraules a part, mai no hi ha hagut ni hi haurà enlloc ni vestigis de respecte per al feble. En els traspassos de domini, després dels enlluernaments que els faciliten, gairebé sempre s’hi perd. Com a alternativa, el canvi d’una opressió per una altra, sovint més dolenta. La nostra vergonya s’emmiralla en una antiga tirania paralítica, i si des de tants segles la patim sense alliberar-nos-en, és que en som més còmplices que víctimes. Em fastigueja el xup-xup, que no ha de rompre a bullir, de la comèdia muntada en afalacs enganyosos, la mitificació d’un patriotisme vulgar que degenera en patrioterisme, en el baladreig d’una emoció manipulada des de les arrels d’un instint pre-humà. No s’hauria de parlar, amb aquesta falta  d’exigència o amb aquest cinisme, d’un sentiment que cal racionalitzar, si és que cal, perquè no sigui massa nociu. Però jo no fabrico aquestes dissertacions tan vanes i em proposo de no llegir-les més.

Dins El doctor Rip i altres relats, Edicions 62, col·lecció El Balancí, Barcelona, 1979, pp. 13-14