Se’n recorden d’allò de “de oca en oca y tiro porque me toca...”, pues a mi −i no em preguntin per què−, em fa pensar en el nostre virrei…

Sí, ja saben que qui els parlo, oi? Aquell que salta d’un partit a l’altre, d’una opinió a la contrària, d’una declaració a la més allunyada, d’una veritat a una mentida que canta el credo, d’una jugada endavant a una altra que recula…

I ara, per acabar-ho d’adobar, ha fet el salt mortal –inventant-se orígens i ancestres— que l’han transportat des del Pirineu fins a la frontera amb Gibraltar. I a mi, em fa patir −no puc fer-hi més− perquè amb l’impuls que ha agafat, el nostre virrei, amb aquest darrer saltiró de la cardina, si no vigila es pot trobar darrere dels filferros d’una ciutat de la punta d’Àfrica que ni el líquid-rentaplats més desengreixador li servirà per lliscar, altre cop, fins a terra ferma.

I és que això de fer el salt de l’oca, sense ordre ni concert, té aquestes coses; al final, no saps què dius, què penses, on vius, ni d’on son els teus avis…! Claro, que per un plat de llenties, d’aquí no res, el nostre virrei –que ha fugit cames ajudeu-me de l’última jugada— ens vendrà el que més li convingui quan hagi de tornar a tirar la fitxa de l’oca. Que li comprem, ja seran figues d’un altre paner, que com deia el meu Eusebio −al cel sia− :”El mentider conegut no mereix sia cregut” i el traïdor, encara menys, que ja diuen a Mallorca que “home traïdor fa dues cares”, i el nostre virrei, de cares i dures, no n’hi falten!