Bueno, i posats a triar, potser millor president del govern, o vicepresidenta… Perquè, no s’adonen que és un bon xollo, això de tenir un càrrec d’aquests?

Currículum: Estudis? No calen, Experiència? No cal, Qualitats de lideratge? No calen. Disposició a comprometre’s i a ser responsable? No cal. Capacitat pel càrrec? No cal. Coneixement de l’àmbit que has de dirigir? No cal… “Y suma y sigue”…

Que què cal? Pues, fàcil: tenir un sofà i un telèfon a prop perquè quan passin esdeveniments rellevants que pel càrrec exigeixin ser-hi, puguis ben “arrepapar-te” al sofà i rebre alguna trucada que et tranquil·litzi –si és que estàs amoïnat, cosa que dubto- tot comunicant-te que les estomacades dels cossos de l’estat, dels quals ets responsable, estan ferint a tort i a dret, però que no et preocupis, perquè la culpa no és teva i que tu “tranqui”, que continuïs xuclant la canyeta del còctel del qual fa estona que estàs gaudint… Ah i també et cal saber parar la mà a final de mes sense que et caigui la cara de vergonya. En fi, que el que segur que et cal és tenir una cara de ciment armat.

I que què més et cal? Estar disposat a mentir en un  judici i sota jurament, i això sí –i és el més gran esforç que et demanarà el teu càrrec-, haver-te assajat davant del mirall –més que res perquè sonin convincents- les frases: “no sé”, “no me’n recordo” i “no em consta”.

Fàcil, oi? Pues, per això vull ser ministre, president o vicepresidenta… I qui no ho voldria, oi?

D’això, el meu Eusebio –al cel sia- en diria “treure’s les puces de sobre”, fer l’orni”, “mentir per la gola”, fer-se el suec” i altres coses més gruixudes que no goso repetir, perquè jo, encara que no tingui estudis, tinc bastanta més decència que els que he esmentat fa un moment.