Fa uns anys, quan vaig comentar amb la Trini ―la portera del número 11― que una de les nostres princeses es divorciava, es va posar com un gall de panses i em va corregir: “No!, què dius? Ha fet un cessament temporal de la convivència, ho he llegit en el Pronto”, i no em diran vostès que aquesta noia no està més que divorciada i redivorciada!

I ara resulta que de la cadena perpètua que volen instaurar, en diuen “presó permanent revisable”, perquè no faci tant mal a les orelles. Per què no diuen al pa pa i al vi vi?

Pues a mi no em fan combregar amb rodes de molí, i la cadena perpètua és això: cadena per sempre més, ho diguin com ho diguin. I jo em pregunto: que no era per rehabilitar, la presó? Perquè a mi em perdonaran ―i ja sé que no tinc estudis―, però em sembla que el fet de voler reinserir els presos a la societat i el fet de dir-los, el dia del judici, que es passaran la resta de la vida a la presó no lliga ni amb pegamento. Vaja que s’assemblen com un ou a una castanya.

I qui decidirà qui pot marxar al cap d’un més d’estar empresonat encara que la sentència sigui de cinc anys ―o vint-i-cinc―, i qui  s’ha de quedar per sempre més tancat entre quatre parets, fins que es mori? Perquè tots sabem que amb raó o sense raó van els pobres a la presó i que la justícia és com l’ombra, que s’estira i s’arronsa.

És a dir, que no es condemnarà ni un ric ni un poderós a cadena perpètua, ja hi poden pujar de peus! I també salta al ulls que els que ens manen s’estalviaran molts calerons, perquè ja no caldran ni mestres, ni monitors, ni educadors, ni psicòlegs als centres penitenciaris, total, si molts no en sortiran mai!

I és que el meu Eusebio ja ho deia: “Com va la llei? Com vol el rei”, i és ben bé així…